Fossa 113: quan la dignitat de les víctimes franquistes es desenterra

La lluita de Santi Vallés per recuperar el cos del seu oncle, afusellat durant la postguerra, va ser origen de l'exhumació de la fossa més gran del País Valencià. Els treballs, impulsats per l'Associació de Familiars de Víctimes del Franquisme de la fossa 113 de Paterna, començaran aquest mes d'abril. «Volem recuperar la dignitat dels nostres avantpassats, poder honrar la seua memòria en pau», diu Vallés a EL TEMPS. Un procés, però, que té un altre vessant: la invalidació dels judicis sumaríssims. És el resultat del llarg camí de les víctimes, mentre l'Estat espanyol ha oblidat la vergonya d'uns crims encara sense resoldre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Era una nit freda, d'aquelles que el vent humit de València penetra als ossos. Les agulles van marcar les set de la vesprada. El toc de rellotge va provocar un fort neguiteig a la vella presó de València. Si fa no fa, els carcelers tenien pànic quan arribava aquella hora: era com una invocació a la mort, a la dalla franquista que segava vides innocents. Francisco Nuñez Miquel, més conegut com a Paco, va escoltar moviment. De sobte, diversos guàrdies feixistes, aquells que vestien amb camisa blava i feien gala de servir en nom de la croada, el van treure de la cel·la. La seua vida estava sentenciada. Paco veia el final d'una travessia de tortures iniciada amb la detenció i amb el pas per la temible garjola de Sant Miquel de Reis.

A la porta de la presó Model de València, van reunir-se 54 persones. Tal vegada eren més o menys. Ja se sap que la història que no recull el paper, està plagada d'inexactituds. Paco, un llaurador de 42 anys, era una d'elles. Un treballador de la terra que només havia comés un pecat per al règim franquista: participar del sindicat dels arrossers. És a dir, erigir-se en representant d'aquells que de l'alba al capvespre abaixaven el llom per conrear els camps. Paco també havia militat al Partit Radical Socialista, primer, i després a la Unió Republicana. Era un simple defensor dels que volien viure dignament i s'enutjaven amb els luxes dels senyorets.

Paco, però, tenia familiars, amics de dretes. I tot i ser d'esquerres, va defensar-los. Va protegir-los d'una guerra iniciada per les elits que no acceptaven el retall dels privilegis. La seua actitud no va servir-li de res. Tot i els avals dels seus parents, Paco va ser assassinat. Una bala marcada per l'àguila franquista va truncar-li la vida. Rematada, si cap amb més virulència i crueltat, amb el tret de gràcia -un tir que es pegava al mig del crani-. El calendari marcava el 18 de gener de 1940, quan no feia ni un any de la victòria dels colpistes. Amb tot, Paco, com molts altres, no van aixecar el cap. Van morir dignes, amb honor. No debades, sabien de la seua innocència.

La seua germana, Paquita, era coneixedora de la sort de Paco. Havia vist amb els seus ulls apagar-se la vida del germà a poc a poc. Paquita era l'encarregada de dur-li la roba i els queviures. I només saber que a les set de la vesprada el seu germà seria traslladat a Paterna per acomiadar-se de la vida, va actuar. De seguida, i malgrat la foscor i la fredor de la nit, va demanar a tres companys del partit, Unió Republicana, que recolliren el seu cadàver per dur-lo al cementiri. Una jugada arriscada en plena postguerra.

L'Associació de Familiars de Víctimes de la fossa 113 han anunciat l'inici de les exhumacions per a finals del mes d'abril//Eva Mañez.

Paquita visitava sovint el seu germà. Però un dia de 1953 va dur-se una sorpresa. «Tia, l'oncle duia una caçadora de pana, un mocador roig?», va preguntar el seu nebot. Paquita, que havia proporcionat a Paco l'última roba que aquest duia, va sobtar-se. «No és Paco!», va exclamar. Aquella ferida va provocar-li plors i més plors. I un dia, Santi Vallés, el seu nebot de només 14 anys, va preguntar innocentment: «Tia, per què plores?». El tabú va trencar-se. I la memòria d'aquell crim d'Estat va ressorgir de forma immediata.

Aquell assassinat tacat d'incerteses, de dol impossible, va fer reaccionar a Vallés. Filòleg, però amb afició a la recerca entre documents i arxius, va engegar l'any 2009 una investigació sobre l'assassinat del seu oncle. «Va ser una promesa a ma tia. No podia deixar aquella incògnita tancada. Calia retornar la dignitat, poder fer un dol en pau», comenta Vallés a EL TEMPS. La recerca va dur-lo a regirar papers per arxius militars, biblioteques i altres indrets. Una tasca, impulsada per motius familiars, que va pagar de la seua butxaca. Invertint el seu temps lliure. Mentrestant, l'Estat mirava a altra banda. Ignorant la vergonya dels innocents soterrats en cunetes.

Fruit d'aquell treball, va topar-se amb la fossa 113 de Paterna, la més nombrosa de tot el País Valencià. En aquell lloc, on està soterrat Paco, l'oncle de Santi, hi ha més de 60 afussellats coberts de terra, material i metafòrica. Símbol del mant de silenci amb el qual van amargar-se les vergonyes i els crims del franquisme. Una fossa, però, que ara serà exhumada.

Els familiars han lluitat, sense el suport de l'Estat espanyol//Eva Mañez.

 

 

 

 

 

 

Paquita Núñez, la més xicoteta dels sis germans, i la viuda de Paco solien visitar sovint el seu germà al cementeri de Paterna. Però un dia de 1953, en haver de traslladar el cos del seu germà del nínxol de Paterna a l’Alcúdia en companyia del seu nebot Enrique, va endur-se una terrible sorpresa, en comprovar que qui realment estava soterrat en el nínxol era un altre afusellat. «Tia, l’oncle duia una jaqueta de pana?», va preguntar el seu nebot. Paquita, que havia proporcionat a Paco l’última roba que aquest duia i que per a no reviure el sofriment del passat es girava d’esquena per no veure el cos malmés del germà, no li quedà més remei que fer front a eixe temor i acostar-se a identificar-lo. Només veure’l, exclamà: «No és Paco!». Efectivament, aquell era un altre cadàver, el d’un republicà de la Pobla Llarga que, per error, havia sigut introduït en el nínxol. Probablement, com a conseqüència de la dificultat de poder identificar el seu cos a causa del tret de gràcia que desfigurava la cara dels afusellats.

Aquella descoberta significava una nova pena per a Paquita. Aquella ferida va provocar-li plors i més plors. Un dolor que durant anys va entristir per sempre el rostre de Paquita, mare aleshores de dos xiquets xicotets, Pepe i Paquita, els quals, a pesar de conéixer la història, van viure amb dolor el patiment d’aquells records familiars sense transmetre’ls als seus descendentsPerò, passaren els anys, i un dia un jove, Santi Vallés, fill de Pepe Vallés, va veure plorar sa tia Paquita, i li va preguntar innocentment: «Tia, per què plores?». Però sa tia no va poder respondre-li.
El pas dels anys i diverses informacions que anaren arribant-li a Santi van fer que, un bon dia, aquell tabú acabarà trencant-se i que aquella pregunta acabara tenint resposta. I va ser aleshores que la memòria d’aquell crim d’Estat va ressorgir de forma immediata.

Aquell assassinat tacat d’incerteses, de dol impossible, va fer reaccionar a Vallés. Filòleg, però amb afició a la recerca entre documents i arxius, va engegar l’any 2009 una investigació sobre l’assassinat del seu oncle. «Va ser una promesa a ma tia. No podia deixar aquella incògnita tancada. Calia retornar la dignitat, poder fer un dol en pau», comenta Vallés a EL TEMPS. La recerca va dur-lo a regirar papers per arxius militars, biblioteques i altres indrets. Una tasca, impulsada per motius familiars, que va pagar-se de la seua butxaca. Invertint el seu temps lliure. Mentrestant, l’Estat mirava a altra banda. Ignorant la vergonya dels innocents soterrats en cunetes.

Fruit d’aquell treball, va topar-se amb la fossa 113 de Paterna, la més nombrosa de tot el País Valencià en ser exhumada. En aquell lloc, on està soterrat Paco, l’oncle de Santi, poden haver-hi més de 60 afusellats tapats per la terra. Símbol del mant de silenci amb el qual van amagar-se les vergonyes i els crims del franquisme. Una fossa, però, que ara per fi serà exhumada.

El descobriment de Vallés va comportar el moviment de més famílies. En aquell indret, hi ha gent soterrada de l’Alcúdia -una de les poblacions amb més afusellats en termes relatius del País Valencià-, d’Ontinyent, de Rafelbunyol, de Gandia, d’Alzira… Fins i tot, hi ha cossos de Granada, de Madrid i de Burgos. No tots van ser assassinats el mateix dia. Uns van veure com la vida arribava a la fi un 19 de setembre de 1941; altres un 27 de març de 1940. La majoria de les víctimes van sofrir la repressió més sanguinària del nacionalcatolicisme aquell fatal 18 de gener de 1940.

Fer justícia

Amb 12 famílies organitzades per haver patit l'amnèsia dels homicidis del règim, va decidir-se que era l'hora d'exhumar la fossa. Vallés va contactar amb Arqueoantro, especialistes en aquests tipus de procediments. Abans, però, per accedir a subvencions que finançaren part d'aquesta operació. I es constituiren en associació. Al juny del 2016 va nàixer l'Associació de Familiars de Víctimes del Franquisme de la fossa 113 de Paterna.

Certificat de mort de Francisco Nuñez Miquel, l'oncle de Santi Vallés.

Aquest dimecres, mesos després d'aquell pas, l'organització va anunciar els inicis de l'exhumació de la fossa més gran del País Valencià per a finals d'aquest mes d'abril. «Uns treballs, vull remarcar-ho, que són possibles gràcies al suport de la Diputació de València, que aporta 62.000 euros dels 125.000 euros que costaran els treballs. També agraïsc el suport del Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica, dels diferents ajuntaments implicats i de la Generalitat Valenciana per la diligència amb els tràmits», afirma Vallès, que apunta: «No em veia en forces per dir-los als familiars, després de tant de patiment, que havien de pagar ells aquestes exhumacions». «Hauria estat indignant demanar almoina a les famílies. És l'Estat, tot i haver estat jutjats per tribunals militars, el responsable de realitzar aquestes exhumacions. Haurien d'actuar d'ofici», denúncia.

 

El cost elevat de l’operació és producte de la complexitat dels treballs arqueològics. «Hi ha diverses saques superposades. De normal, només exhumem una part. En aquest cas, però, serà al complet. Això afegeix molta més complexitat al procés», explica Miquel Mesquida, responsable d’Arqueandro. «Els treballs seran força minuciosos. I ens permetrà identificar els cadàvers. Al seu torn, podrem trobar les proves dels delictes. Això és, per exemple, les bales amb les quals van disparar-los el tret de gràcia. Com aquests impactes eren als ossos, o en zones blanetes del cos, els projectils han quedat enterrats. I, per tant, serà fàcil trobar-los», complementa.

«Una vegada es troben els cossos, però, s’ha de respectar la decisió de la família. Aquelles famílies que desitgen traslladar les restes al cementeri, ho podran fer, i aquelles que vulguen que els ossos continuen a la fossa, es deixaran allí. Això sí, de forma digna», assenyala Vallés. «Les famílies tenen dret a guardar el dol com desitgen. S’ha de respectar la seua decisió», insisteix.

Invalidar la farsa franquista

Al marge del procés d'exhumació de la fossa, l'associació també reclama l'anul·lació dels judicis sumaríssims. «Van ser una pantomima, una farsa. Als documents, s'aprecia com els testimonis canviaven quan passaven per les presons judicials o per Sant Miquel de Reis. Aquells indrets, justament, eren els llocs escollits per practicar les tortures més salvatges», censura Vallés. «Eren persones innocents que van veure la seua vida truncada per la repressió franquista. El règim va decidir matar una o dues persones per cada membre de l'altre bàndol que va morir», assegura.

Carta que els companys de cel·la van enviar a la família de Paco. 

Les autoritats franquistes eren coneixedores de la innocència dels afusellats. I com a mostra d'això, cal veure la carta que els presos van enviar a la viuda de Paco. Els guàrdies del règim no van atrevir-se a canviar ni una coma: «Manifestem el nostre dolor molt justificat per l'execució del vostre marit, i bon company nostre. Va afrontar la mort amb la tranquil·litat que mostren els homes innocents, duent als seus llavis l'assenyat somriure dels que saben que moren amb la consciència tranquil·la i amb les mans netes».

Els descendents de les víctimes van reunir-se amb la premsa aquest dimecres,  davant mateix de la vella presó model. D'aquella garjola a la qual no tornarien els seus familiars. «Volíem reivindicar la seua memòria en un lloc en què encara eren vius», va dir Vallés, visiblement emocionat, com la resta d'afectats, quan parlaven dels seus avantpassats assassinats.

«Tenia amistat amb gent de l’església, familiars que volien salvar-lo de la mort. Ell, però, va negar-se. Va dir que no havia fet res roí», narra Pepa Caballero, neboda d’un altre afusellat pel règim. Com Paco, van morir amb la cara ben alta. Amb la reivindicació de ser innocents. Quasi un segle després, estarien orgullosos d’uns familiars que honoren la seua memòria, tot i el desemparament i l’oblit de l’Estat espanyol. És la dignitat desenterrada d’aquells que van morir per la crueltat feixista.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.