Els crítics

Quan la interpretació de l’art s’autosupera

Sebastià Carratalà presenta ‘A l’ombra del temps’, un conjunt d’escrits que analitzen les expressions dels artistes llançades des de les seues obres. Les valoracions, però, van molt més enllà de la interpretació personal: l’autor destaca una sèrie de trets que expliquen el perquè d’unes èpoques, d’uns països, d’uns fenòmens i d’uns canvis. Sovint, la bona lectura de l’art ho pot explicar tot.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Normalment, les interpretacions no es corresponen amb la realitat. Però el fet que aquestes siguen allò que els humans capten d’un objecte o esdeveniment les converteixen, en últim terme, en la realitat assumida, siga justa o injustament. Per això, saber interpretar és la base del coneixement, com també és fonamental captar detalls imprescindibles que es poden escapar de les ments mandroses o inactives. El coneixement no és allò que se’ns mostra, sinó el que entenem sobre les coses.

I en aquest sentit, qualsevol detall pot ser una font reveladora de saber. Les obres d’art són molt més que detalls, però també en tenen d’implícits que poden condicionar les anàlisis que sobre elles i els seus autors se’n fan. L'artista Sebastià Carratalà (la Vilavella, Plana Baixa, 1965) en fa un munt, d’interpretacions, i traspassa detalls intrahistòrics, conjunturals i indicadors d’un altre temps. Per això, amb el títol del llibre –A l’ombra del temps– s’observa una voluntat d’analitzar unes èpoques testimoniades des de l’art i des de fets naturals que han esdevingut artístics i, posteriorment, populars. Detalls aparentment secundaris, a l’ombra, però cabdals.

Perquè més enllà de les anàlisis que esdevenen interessants pel descobriment d'evidències que hom pot conèixer però no és capaç d’esbrinar amb un quadre al davant, també hi ha els estudis resumits a cop de paràgraf sobre aquell art desapercebut que va acabar sent font de riquesa turística després que algú valorara la importància d’un fenomen natural. Com les explosions volcàniques que feren que “des de diversos llocs, a bord d’un vaixell o bé dalt d’un turó, els espectadors curiosos proven d’admirar la grandiositat de les forces de la natura desbocades acostant-se fins allà on siga possible sense caure en risc excessiu”. Aquella sensació de perill, “el gust per l’horror i per l’experimentació” van atraure una gran quantitat de viatgers, “irremeiablement, cap a indrets on aquests fenòmens assolien la màxima intensitat”. Un descobriment al qual algun savi va saber atorgar certa popularització. En aquesta obra, fins i tot els volcans i uns altres fenòmens tenen el seu vessant poètic. I també la tragèdia que pot derivar d’un fet, perquè “la destrucció és sempre la llavor d’una nova existència”, diu un dels escriptors que esmenta Carratalà.

A l'ombra del temps A l'ombra del temps
Sebastià Carratalà
Pruna, 2017
Assaig, 182 pàgines

I és que les essències més pures poden ser les més exagerades fonts de curiositat. Per això, l’autor aprofundeix en aquelles imatges que analitza i interpreta un desig similar al seu en els personatges observats, com els excursionistes que “caminen pels senders de les muntanyes amb la intenció que la natura els amare fins al moll dels ossos per poder captar-ne així l’essència, sentir-ne el batec ocult mitjançant el qual establir-hi una relació pregona”. Tot pot ser motiu d’estímul per a la sensibilitat. Només cal estar atent als paisatges naturals que ens van quedant perquè “és, tal vegada, l’única opció que ens resta per tal que ens atrapen sense reserves la grandiositat i el misteri que hi habiten”. La societat aclaparada pels mèdia i pel curt-terminisme camina en una direcció oposada a la fruïció d’aquests passatemps que s’han anat fet antics.

I entretant, quadres que mostren els canvis d’expressions de les dones durant la segona meitat del segle XIX, quan el feminisme evolucionava a França amb els primers diaris defensors d’aquest corrent. Detalls artístics que reforcen la realitat d’una època estudiada en els llibres i poc observada en les obres del seu temps, sovint menyspreades, perquè els narradors de la història se centren en dates i xifres i estan obligats a obviar les expressions que millor fan comprendre les èpoques llunyanes.

O fins i tot, l’art marginat en vida que després ha restat imprescindible en els llibres d’història, com les primeres interpretacions musicals wagnerianes a la València de finals del XIX, incompreses per un públic que no sabia ben bé el que tenia al davant. Les valoracions d'Andy Warhol, capaç de traslladar els fenòmens naturals a la categoria de l'art; les reflexions de Walter Benjamin, culpable d'atorgar prestigi a obres necessitades d'empenta intel·lectual; les justificacions del pintor Philipp Otto Runge a les seues obres, enamorat de la tardor més que de cap altra estació; les sensacions d'antics tsars russos sobre l'art d'un temps que van explotar a base de col·leccions concentrades entre les mans més poderoses; les vistes d'ocell de Thomas Baldwin; les pintures poètiques d'Edward Burne-Jones, expressant la percepció de les classes benestants sobre "l'arribada de l'amor veritable per camins poc o gens convencionals"; o l'aportació interpretativa de grans acadèmics encara presents, com Richard Holmes, que filosofa al voltant del paper dels globus i de la seua incidència sobre la perspectiva terrestre.

Tot plegat, aquest llibre és el resum de l’evolució de l’art o dels fenòmens naturals que passen a ser considerats com a sagrats i esdevenen populars. La pintura, els volcans, la música, els viatges en globus o l’astrologia poden passar de ser accions quotidianes a obres artístiques gràcies a l’ull d’una persona que sap transmetre a la resta el valor d’allò que no s’ha sabut interpretar. Aquesta és la història de la culturalització de la normalitat i de com convertir en oci allò que havia estat poc més que banal. La conclusió que les interpretacions són la base de la popularització.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.