Corredor mediterrani: quan el País Valencià necessita a Catalunya

L'aliança entre Andalusia i Aragó pel Corredor Mediterrani Central ha deixat al descobert el joc d'interessos dels diferents territoris de l'Estat. Amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, defensat el Port d'Algesires, el País Valencià ha de fiar-ho tot a la connexió ferroviària amb Catalunya per no quedar-se despenjat. Els experts consultats per EL TEMPS qüestionen que el Corredor Mediterrani litoral arribe fins a Algesires i defensen que es prioritze els trams entre Barcelona, València i Alacant.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com a líder oficiosa del PSOE, la presidenta andalusa, Susana Díaz, va plantar-se a Madrid. A finals de novembre, va entrevistar-se amb Marta Gascón, consellera d'Economia, Indústria i Ocupació del Govern aragonès. El motiu d'aquella trobada era subscriure un pacte en matèria d'infraestructures entre ambdós territoris. Díaz, amb la pressió del Port d'Algesires i del nucli industrial de l'Andalusia Occidental, apostava per impulsar el corredor mediterrani central. La raó era simple: es tracta de la sortida natural per a les mercaderies que rep el port gadità. Per a Aragó, una nova empenta d'aquesta línia ferroviària, reforçava el seu paper com a intermediari entre Madrid i Barcelona. La jugada els beneficiava mútuament.

L'acord va confirmar-se aquesta setmana. Javier Lambán, president aragonès, passava de ser un aliat a la lluita de les primàries socialistes, a més, un soci territorial. Ambdós executius firmaven un protocol que exigia al Govern espanyol les «inversions necessàries» per impulsar l'anomenat corredor ferroviari central. Això és, Algesires-Antequera-Madrid-Saragossa i Tarragona.

El pacte entrava en contradicció amb les promeses de Díaz de lluitar en favor del corredor mediterrani litoral, és a dir, aquell traçat que s'inicia a Barcelona, passa per Tarragona, Castelló, València, Alacant, Múrcia, Almeria i Màlaga, i finalitzar a Algesires. I, de retruc, comprometia la posició del president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, que manté una aliança orgànica i territorial amb l'andalusa. Després de la pressió mediàtica, i també per algunes crítiques de càrrecs de Compromís a les xarxes, el departament de Foment i Habitatge de la Junta d'Andalusia realitzava una piulada remarcant l'aposta per ambdós ramals. El missatge a les xarxes era repiulat per diversos càrrecs del PSPV-PSOE.

La reacció a Twitter deixava en evidència el cop que havia suposat el moviment de Díaz. La seua aposta condemnava al País Valencià. El situava fora de joc. Sense cap capacitat per aconseguir que Algesires comprara el traçat litoral com a via d'exportació de les mercaderies cap al centre europeu. La connexió amb Madrid es reforçava i els caps empresarials valencians mostraven la seua inquietud davant l'estratègia de la presidenta andalusa.

«Sí Díaz aposta pel corredor central, es generarà un greu problema amb Almeria, que queda relegada», advertia a La Vanguardia, Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana. «Cal que confirme el seu compromís amb el corredor de la costa», sol·licitava a Díaz Diego Lorente, secretari general de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE), al mateix rotatiu català. El temor a l'aïllament quedava evidenciat. I les contradiccions del traçat actual del corredor mediterrani litoral sortien a la llum.

La «mentida» de connectar-se a Algesires

El pecat original sorgeix quan el Govern espanyol va partir el corredor mediterrani en dos ramals. «El corredor no passava, inicialment, per Castella. Ho va introduir l'executiu espanyol i la Unió Europea ho va acceptar. Per tant, el projecte oficial ara té dos ramals a partir de Tarragona. El Govern espanyol no ha explicat les raons de la seua proposta. Geogràficament no ho trobo explicable. Potser hi havia un interès d'aprofitar les subvencions europees per fer obres al passadís central», explica Santiago Montero, enginyer industrial, autor del llibre Ferrocarril. El medio de transporte del Siglo XXI i membre del Fòrum Ferroviari Transpirinenc.

«Aquest nou ramal ni tenia ni té gaire sentit. Es tractava de duplicar el traçat del corredor mediterrani. D'una mena de cafè per a tots, i que només ha servit per desviar fons del corredor mediterrani al central», afirma Mateu Turró, catedràtic d'Infraestructures del Transport i del Territori a l'Escola d'Enginyers de Camins de la Universitat Politècnica de Catalunya. No debades, Madrid va convertir-se fa unes setmanes en capital del Corredor Mediterrani: el secretari autonòmic de Vertebració del Territori, Josep Boira, va denunciar, segons indicava un informe de la Comissió Europea, que la connexió entre les estacions d'Atocha i Chamartín s'havia pagat amb fons del corredor mediterrani.

La dualitat era, a més, un colp directe a la jugada de convertir el traçat litoral en el predilecte per exportar les mercaderies d'Algesires. «A Andalusia li interessa el corredor central. I per tant, el corredor mediterrani interior», apunta Pau Caparrós, director de l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga. «La seua part industrial es concentra a les províncies occidentals, és a dir, Sevilla, Huelva i Cadis. I per això, sempre li ha interessat la connexió amb Madrid. Amb quasi el 90% d'aquesta connexió realitzada, està clar per quina opció aposta Algesires. Insistir amb el traçat fins aquesta zona és una errada», rebla.

«El node d'Algesires és molt discutible. Originalment és un hub marítim allunyat dels grans pols de consum. En principi, no té gaire sentit intentar fer-lo servir per subministrar el consum d'Europa. Per tant, hauria de ser una connexió de mercaderies ferroviària de baixa intensitat que unís Andalusia Occidental i el centre d'Espanya per continuar fins al nord», ratifica Montero, que defensa: «El corredor mediterrani ha d'arribar a la banda oriental d'Andalusia, i, en tot cas, a l'Andalusia Occidental. Això sí, amb baixa intensitat».

Per a Turró, que el corredor mediterrani litoral arribe fins a Algesires, «no té gaire sentit». «El corredor mediterrani per la costa ha de finalitzar en Almeria, que compta amb una forta exportació de productes hortofructícoles. Però, al remat, no s'explica que vulgui arribar fins a Algesires. Aquest port ja compta amb una connexió del corredor central. I també es connecta per via marítima amb la resta de ports per transportar mercaderies. Els esforços, a parer meu, no s'han de centrar en aquest punt», remata.

Catalunya, únic aliat dels valencians

Tot i la rectificació de la Junta d'Andalusia, l'acord entre Díaz i Lambán deixa al País Valencià despenjat. Els bascos, amb el seu joc parlamentari de donar-hi suport als comptes de Mariano Rajoy, han aconseguit un impuls de la famosa Y ferroviària d'alta velocitat. Una infraestructura que connecta les tres principals ciutats d'Euskadi amb Burgos i, per tant, amb Madrid i Algesires. Aquests dos punts, al seu torn, tenen en la connexió basca l'eixida assegurada cap al centre europeu. Tot i ser més natural el transport de productes pel litoral mediterrani.

La jugada dóna preeminència a Madrid, com a regió metropolitana del sud d'Europa, impulsa l'àrea euro-atlàntica de l'Estat -el front cantàbric- i deixa al País Basc com a via de pas quasi obligatòria. Una operació que, amb el pacte entre andalusos i aragonesos, deixa venut el País Valencià. Aïllat. I tot, amb Barcelona, malgrat els forts vincles econòmics amb el territori valencià, jugant a dues bandes, gràcies a la connexió interior del corredor mediterrani.

«Aquest escenari deixa al País Valencià amb única opció: aliar-se amb Catalunya. Podem assumir la necessitat d'incorporar Almeria i Múrcia a la reivindicació del corredor litoral, però el 80% dels esforços han de centrar-se entre el País Valencià i Catalunya. No debades, només tenim aquesta alternativa per no quedar-se despenjats», assenyala Caparrós. «La gran amenaçada és València. Ha de ser el territori que amb més força impulse un front mediterrani. Ha d'insistir-se en la connexió amb Tarragona. És clau pel futur del País Valencià i de l'Euram», opina Turró.

La batalla del País Valencià, segons Caparrós, «es juga amb la connexió Castelló-Vandellós». «Tota la força reivindicativa ha d'estar concentrada en la relació entre Catalunya i el País Valencià. No siguem ingenus: Foment no contempla el corredor mediterrani litoral, no el té al cap. I, per tant, no hi ha suficients fons per fer el traçat d'alta velocitat i adaptar a l'ample europeu la connexió entre Tarragona i Almeria. Com a valencians, hem de reivindicar la línia ferroviària fins a la conurbació d'Alacant-Múrcia. Més enllà no. És una qüestió de prioritats», argumenta el responsable de l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga.

«L'exigència de la connexió entre Sagunt i Saragossa ha de ser secundària. València ha de mirar a Barcelona», insisteix Turró. Caparrós opina de la mateixa forma: «Aquesta línia, com la Xàtiva-Alcoi i el Tren de la Costa, són interiors. I s'ha de clamar per elles. Ara bé, en comparació amb el corredor mediterrani són menys importants». «L'eix Sagunt-Saragossa, tot i que rellevant, no és prioritari. Els interessos valencians al cantàbric tenen molta d'entelèquia», afegeix, per tancar: «La nostra partida està a connectar-se a Catalunya». El gran repte del Govern del Botànic i de la classe empresarial valenciana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.