De guerres interiors i ferides ocultes

La versió cinematogràfica d’‘Incerta glòria’ se centra en les batalles dels personatges amb la seva consciència més que no pas en la guerra civil. L’equip de ‘Pa negre’, amb el director Agustí Villaronga i la productora Isona Passola, signen un impressionant drama amb aires de ‘western’ sobre la joventut perduda. I ens expliquen les claus de la pel·lícula.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

1- L’adaptació

La complexitat d’un projecte cinematogràfic com Incerta glòria és no trair una novel·la que tothom reconeix com una obra mestra de la literatura catalana condensant-la a dues hores de metratge, amb la necessària síntesi que implica això. La productora de Massa d’Or, Isona Passola, que és precisament qui ha empès per fer aquesta versió, explica per què pagava la pena esforçar-s’hi: “Feia temps que tenia al cap fer Incerta glòria i la festejava, perquè, a mi que m’agrada molt fer adaptacions literàries —faig classes d’aquest tema a la universitat—, hi veia uns personatges molt potents. Quan tu tries una novel·la per fer una pel·li has de tenir una estructura bona o l’estructura la pots crear; però, si els personatges ja són potents d’entrada, és fantàstic”. Malgrat això, l’adaptació al llenguatge cinematogràfic ha exigit sacrificis de l’obra original: “El problema era sobretot l’estructura. Hem suprimit el Cruells, que era un superprotagonista en la novel·la, i en certa manera hem ajuntat els personatges del Cruells i el Lluís en un de sol. S’han suprimit altres personatges; s’ha obviat tot el discurs importantíssim filosòfic i místic d’en Sales i s’ha agafat més la història emocional dels personatges”.

El director, Agustí Villaronga (Palma, 1953), detalla per a EL TEMPS com va afrontar el repte: “Era complicat perquè és una obra de la qual, forçosament, havien de quedar moltes coses al tinter. Amb la Coral Cruz, la guionista, ens vam demanar on resideix el més fort, el punt de vista que li volem donar nosaltres. Els personatges són interessantíssims i les emocions d’aquests personatges, la manera com la guerra trunca els seus destins en plena joventut. Doncs anem per aquí.”

Les dues protagonistes més afectades de la novel·la han estat finalment la guerra i la religió: “Tota la part bèl·lica podíem fer-la desaparèixer. Ja hem vist moltes imatges de la guerra, ja sabem el que és. Segona: totes aquestes disquisicions filosòfiques i religioses que tenen els personatges, en cinema són molt difícils: o es donen en veu en off o amb diàlegs massa carregats, massa densos... Per tant ens quedàvem amb els personatges que són riquíssims, contradictoris i les seves emocions”.

La pel·lícula, doncs, se centra en la relació del protagonista, el tinent Lluís Sales, amb la senyora del poble de l’Aragó on s’està la seva divisió, la Carlana, i amb la seva dona, la Trini, i el seu millor amic, en Soleràs. La corrupció de la joventut per culpa del desgraciat destí que els toca viure és el tema de fons.

2- El director

Agustí Villaronga ha esdevingut pràcticament el director fetitxe de la productora, després de treballar conjuntament en El mar i Pa negre. El mateix Villaronga reconeixia que la relació és fructífera i profunda. “Isona Passola em va rescatar en un moment que portava el cap molt baix”. Villaronga suggereix que no va deixar la professió gràcies a Passola i que ella l’esperona a encarar projectes “molt més propers a les meves arrels”, com les esmentades pel·lícules i també aquesta Incerta glòria. Villaronga, però, entoma els encàrrecs i va obrint el seu cinema a llenguatges menys foscos i públics més amplis, segons Passola: “Amb l’Agustí sempre dèiem que l’havíem de fer més oberta que Pa negre, encara més. L’Agustí és un gran autor però era molt críptic —penseu en El mar— i el que li ha aportat la nostra col·laboració és obertura. Cada cop fa pel·lícules més obertes i fa que l’espectador se senti concernit”.

Això també té a veure amb el pressupost d’aquests films. Passola explica que s’hi han abocat 3,7 milions d’euros en aquesta adaptació, en la qual han col·laborat la Generalitat, el Ministeri, les diputacions de Saragossa i Osca. I la productora Massa d’Or, és clar. “No hem posat molts diners; més aviat hem demanat molts crèdits”, diu Passola amb un somriure.

Incerta glòriaEscena d'Incerta glòria.

3- El Paisatge

Incerta glòria s’ha rodat a l’Aragó, pels paisatges. Agustí Villaronga no va acabar de reconèixer-ho en la roda de premsa de presentació de la pel·lícula, però Isona Passola ho va dir ben clar: “L’Agustí va dir que volia un paisatge molt diferent del de Pa negre”. Res a veure. La verdor esponerosa, el bosc i els conreus d’Osona no apareixen aquí. L’escenari triat és el més semblant al del western nord-americà: els Monegres aragonesos, la terra eixuta i aspra, un escenari lluminós que contrasta amb el tenebrisme nocturn i d’interiors que tant li agrada al director. L’entrada de la dolenta, la Carlana, a la seva casa natal recorda una escena mítica de Centaures del desert (The Searchers, 1956, de John Ford); el desert dels Monegres podria ser Monument Valley i els soldats, els cowboys d’un ranxo: la guerra és un escenari de fons tan amenaçadora com una vella disputa pels límits d’una propietat. Les escenes del front d’Aragó s’han filmat a les ruïnes de Belchite —destrossada per la guerra—, La Cartuja de Monegros (Sariñena) i Angüés.

Una de les actrius, Bruna Cusí, explica a EL TEMPS la transformació d’Angüés: “L’Agustí va utilitzar tot el poble com a set de rodatge. La casa de la Tia Olegaria [on viu la parella protagonista Lluís-Trini] és allà; la plaça del poble era la del poble de la pel·lícula i allà la feina d’art va ser increïble, perquè hi van fer també la taverna on celebren el sopar de Nadal”. El castell on viu la Carlana, en canvi, és a La Cartuja i el poble i l’església abandonada són Belchite.

“Visitar Belchite —diu Bruna— ens va ajudar molt per acostar-nos més a l’ambient de l’època. El rodatge en escenaris reals de la guerra que encara estan iguals et fa pensar. Belchite t’ajuda a ficar-te en el temps i l’espai i en l’atmosfera. És un lloc molt potent. Fa molt respecte”. Una sensació que la Bruna també va sentir en el refugi antiaeri de la Garriga, on ella protagonitza una escena. “Al refugi de la Garriga pensava ‘aquí hi ha hagut gent que veritablement es refugiava de les bombes i tenien l’edat de la meva àvia. I no fa tant’. Això et fa sentir el pes de la responsabilitat de protagonitzar una pel·lícula així”.

4- La guerra

El conflicte, molt present a la novel·la, pràcticament desapareix del film, però no deixa de ser una realitat latent. Els soldats dels dos bàndols es troben a la nit als pobles abandonats que hi ha entre les dues línies. La Guerra Civil, en certa manera, és una manera d’introduir els espectadors en un món amb referències conegudes, segons Isona:”La Guerra Civil és pràcticament un gènere. Quan vas a l’estranger amb pel·lícules sobre la guerra, desperten un interès enorme perquè en aquesta guerra nostra es dirimien els grans ideals del segle XX, i hi van venir les Brigades Internacionals —que van portar 90.000 persones de tot el món per defensar els seus ideals en un país que no era el seu”.

Equip d'incerta glòria / Jordi PlayEquip d'incerta glòria //Jordi Play.

5- La Carlana

La trama sembla gairebé trivial fins que apareix la Carlana sota un estol de voltors, amb el seu vestit de dol onejant al vent, al costat de la fortificació que ha heretat del seu amo i amant, pare dels seus dos fills. A partir d’aquí les aparicions de la Carlana regalaran sovint les imatges més potents de la pel·lícula. Quan el Lluís Sales la veu, en contrapicat, mirant-lo, des d’una gran finestra de la torre, es produeix un dels moments cinematogràfics més impactants del film. Una altra de les imatges icòniques de la pel·lícula mostra com ella mira enrere, des de l’interior del cotxe, mentre el vidre posterior reflecteix les conseqüències del seu últim pecat. La mirada desconsolada de Núria Prims diu, sense dir-ho, que la venjança no cura les ferides.

Tot i no ser la protagonista, la Carlana acaba esdevenint el centre d’Incerta glòria. L’Agustí Villaronga diu a EL TEMPS que “a la llarga és qui maneja els fils; és una dona que té intencions i genera accions constantment”. Els altres personatges —tots, però sobretot els tres principals: Lluís, Trini i Soleràs— “són més aviat víctimes d’ella”. Villaronga fa de la Carlana una gran dolenta del cinema, un ésser venjatiu i egoista, però també torturat i gairebé comprensible. “És una persona molt humana —afirma Villaronga—; a diferència dels altres, no és idealista. Allò que té importància és la casa, els nens i la terra. Això és el que ella defensa i des d’aquesta posició s’enfronta a la vida”.

Des d’una posició a la qual ha arribat després de no pocs entrebancs: “Ella ve amb tota una càrrega de vida: és una minyona que s’ha casat amb el senyor ric del poble, que tampoc queda clar si l’ha reconeguda, i amb el qual ha tingut dos nens. Ella fa una defensa d’aquests fills que ha tingut. No vol perdre el castell i no vol perdre les terres. Per això lluita. I les armes que utilitza no són sempre les bones. Però és supercomprensible”.

6- El Lluís

El Lluís és el personatge que més evoluciona al llarg de la pel·lícula. És el protagonista que la càmera agafa com a conductor de la història i el més proper a l’espectador de bon començament. Però els seus esforços per defensar els seus ideals amb integritat es van esquerdant. “Hi ha una escena cap al començament —diu el director— en la qual ja es veu que el protagonista ja ve desenamorat. No ha traït la Trini perquè no ha conegut encara l’altra, però ja es veu que ve desenamorat: ja no sap ni què escriure a la seva dona. Intueixes, per coses que diuen des del començament, que tant la Trini com el Soleràs i el Lluís han tingut una relació molt intensa en una primera joventut —perquè de joves encara en són— i que es troba en un equilibri precari que acaba de trencar-se en aparèixer la Carlana a les seves vides”.

Marcel Borràs, l’actor que l’interpreta, diu que ho fa “a partir d’un punt en comú” que té “amb en Lluís, que és el sentit de responsabilitat”. El del personatge és “responsabilitat amb els ideals de la república i amb ser una persona moralment íntegra: cuidar els seus fills, cuidar la seva dona. Però quan comença la pel·lícula ja hi ha una cosa que està deixant de fer. La tragèdia vindrà de trair aquest sentiment de la responsabilitat”.

La Carlana, interpretada per Núria Prims / Incerta gkòriaLa Carlana, interpretada per Núria Prims //Incerta glòria.

7- El Soleràs

L’amic del Lluís —i l’enamorat de la seva dona, la Trini— és un caramel per a un actor, segons l’Oriol Pla, que l’interpreta. “Pocs personatges et deixen arriscar tant fins aquest punt d’histrionisme com en Soleràs”. Però sota la imatge d’esbojarrat, en Soleràs és el més lúcid de tots, segons explica Agustí Villaronga a EL TEMPS: “El Soleràs és un personatge amb frases molt bones: ‘Venim de l’obscè i anem al macabre.’ Vol dir que venim del sexe, des del mateix naixement, i del naixement anem a la mort. És com entendre que és un món de pas. Té molts moments de lucidesa que, de vegades, poden semblar estirabots. ‘L’única manera de guanyar la guerra és perdent-la’, diu en un moment donat. És una persona molt lúcida i així actuarà fins al final. Això és mèrit del llibre, perquè el personatge ja era així”.

8- La Trini

La parella del Lluís, interpretada per Bruna Cusí, és el personatge més innocent i l’únic que mostra subtilment el rerefons religiós de la novel·la original. “És una noia de molta puresa, molt bondadosa, amb molta fe davant la vida i molts ideals”, declara la Bruna Cusí. “L’evolució interessant del personatge —afegeix— és que, amb les creences que ella té, en arribar al Front d’Aragó i veure tantes mentides i traïcions, evoluciona com a persona, madura, es fa adulta i perd aquesta ingenuïtat. Tot i això, és la que es deixa esquitxar menys per la guerra”. Però la situació acaba passant factura i l’obliga a prendre “decisions importants”.

El lluís i la Trini. L'un representa la integritat que s'esquerda i l'altra, la innocènncia que es perd / Incerta glòriaEl Lluís i la Trini. L'un representa la integritat que s'esquerda i l'altra, la innocència que es perd //Incerta glòria

9- la Religió

Només la Trini porta una creu, que amaga a la seva parella, el pare del seu fill, el Lluís: “En la pel·lícula la Trini ja s’ha convertit al catolicisme. A la novel·la s’explica que ella, a Barcelona, comença a anar a unes petites reunions de veïns i al final hi ha un dia que veu un capellà mort. Jo ho interpreto com que es col·loca en el costat dels febles i que, enmig d’un drama com la guerra, que destrossa la vida de tots, ella necessita aferrar-se a alguna cosa, amb l’esperit. I crec que això ho troba amb la religió. De tota manera, això estava parlat amb l’Agustí. Ell no volia fer dissertacions religioses: ell és un petit tresor que té per dins, una creença que amaga al Lluís”.

10- L’última cançó

La cançó que tanca la pel·lícula és “Soniando”, una cançó de bressol en aragonès que canta la Núria Prims, la Carlana, als seus fills. “Buscàvem una cançó de bressol per tancar la pel·lícula —diu Villaronga— i vam trobar aquesta en aragonès que és molt adient. En realitat és una cançó escrita després de la guerra però ens hem permès aquesta llicència”. Després de l’escena de la Carlana que protegeix els seus fills al llit, destaca Villaronga, “la càmera surt per la finestra, va a un poble en destrucció i els títols de crèdit ja surten sobre cues i cues de gent que marxa, que era desplaçada per la guerra”. No és innocent en els temps que corren, reconeix Villaronga: “És gent que acaba a Mèxic, a París o en camps de concentració francesos, on en moren molts. És exactament el que passa avui amb els refugiats, els desplaçats d’una guerra”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.