Política

Quan l’instrument no està al servei de la finalitat

Després d’un llarg estira i arronsa amb la formació postconvergent, el president a l’exili ha decidit desfer-se del carnet del PDeCAT, formació amb què ha mantingut diverses diferències. Els consellers Meritxell Budó, Damià Calvet, Miquel Buch i Jordi Puigneró també trenquen amb el partit de David Bonvehí, tal com han fet, seguidament, els presos polítics Joaquim Forn, Josep Rull i Jordi Turull, tots ells també al costat de Puigdemont. En canvi, el president Artur Mas ha preferit continuar vinculat al PDeCAT, partit que ell mateix va fundar i liderar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ha costat de fer el pas, però finalment l’ha acabat fent. El president a l’exili, Carles Puigdemont, s’ha donat de baixa del PDeCAT, el partit hereu de l’extingida Convergència Democràtica de Catalunya, en què ell mateix va militar des del 1983, quan encara exercia el periodisme.

La història de Carles Puigdemont al si del PDeCAT i de l’antiga Convergència sempre va ser del tot singular. Independentista quan gairebé ningú ho era a la formació pujolista -o, si més no, ningú no ho exterioritzava-, Puigdemont fundaria a inicis dels vuitanta la Joventut Nacionalista de Catalunya a Girona. Ho va fer després d’assistir a un míting del president Jordi Pujol, a qui reconeix la seua figura referencial en el seu darrer llibre, M’explico, editat per La Campana. Com que les seccions juvenils dels partits acostumen a radicalitzar el discurs de les mateixes formacions, la JNC no es va quedar enrere i sempre es va definir per la bandera estelada que lluïa al seu logotip. Una bandera que no es va consolidar als mítings de l’antiga Convergència fins que el president Artur Mas, que s'ha mantingut al PDeCAT, va protagonitzar el famós gir de timó.

Abans, Carles Puigdemont, ja amb el carnet de Convergència, havia viatjat per l’Europa de l’Est per viure en primera persona la independència de diversos estats que se separarien de l’antiga Unió Soviètica mesos després de la caiguda del Mur de Berlín. Projectes periodístics a banda, el recorregut polític de l’actual president a l’exili va tindre la seua primera parada a la Casa de Cultura de Girona, quan la ciutat encara estava governada pels socialistes allà pel 2002. El president de la Diputació, el convergent Carles Pàramo, va ser qui li va donar l’oportunitat.

Des d’aquest reconeixement assumiria la candidatura a l’alcaldia el 2007, que va revalidar la socialista Anna Pagans amb 4.000 vots de diferència. Era l’última legislatura del PSC al capdavant del consistori, que el guanyaria la Convergència de Puigdemont el 2011 després de tres dècades amb els socialistes al capdavant. Des d’aquest Ajuntament, l’actual president a l’exili assumiria la presidència de la llavors recentment creada Associació de Municipis per la Independència i, finalment, la presidència de la Generalitat de Catalunya a inicis del 2016 després del “pas al costat” d’un Artur Mas vetat per la CUP. Puigdemont deixava enrere el període polític de què més va gaudir.

Les relacions fluides entre Artur Mas i Puigdemont han evitat qualsevol retret encreuat entre tots dos, malgrat els temps convulsos que els ha tocat compartir. Mas mai no es va penedir de nomenar-lo successor, si més no públicament, i el president a l’exili mai no ha discrepat portes enfora de qui va ser, fins fa dos anys, president també del PDeCAT. Aquesta connexió impedia, d’alguna manera, el trencament del Puigdemont amb el seu partit, a qui devia bona part de la seua trajectòria que, tot i ser singular, s’havia forjat al si de l’espai convergent amb què ara, i de manera previsible, Puigdemont ha trencat.

Ho fa després d’una sèrie d’enfrontaments públics per les sigles de la candidatura electoral i per tota una sèrie de discrepàncies de fons que li han fet separar-se del sector que considera que el lideratge del president a l’exili és, potser, excessiu. Els qui defensen i impulsen el seu lideratge ja havien trencat dies abans el carnet del PDeCAT: primer van ser els senadors, després els regidors de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i també el conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig. Més tard els seguirien els consellers Damià Calvet, Jordi Puigneró, Miquel Buch i Meritxell Budó, i tot seguit ho farien també els presos polítics Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn, tots ells al costat de Carles Puigdemont.

Amb la constitució de Junts per Catalunya en partit, Puigdemont compta amb un nou instrument per mantenir el seu lideratge. Hi ha, però, condicionants que determinaran el seu futur i que no depenen directament del Puigdemont. Per exemple, la incertesa davant la convocatòria d’eleccions, l’escissió dels qui més reivindiquen el passat convergent -tot resta a l’espera que el nou PNC de Marta Pascal i el PDeCAT restant acaben confluint- i l’encert o el desencert d’Esquerra Republicana a l’hora de convèncer els votants en les pròximes eleccions, que encara no tenen data.

Abans que l’octubre de 2017 ho fera saltar tot, Puigdemont sempre va defensar el PDeCAT com a instrument, malgrat negar-se a convertir-se en candidat quan la tensió de l’anterior legislatura també obligava a pensar en eleccions anticipades. Amb Artur Mas inhabilitat, el partit apostava per Puigdemont com a líder, però el llavors president de la Generalitat tenia clar que només n’estaria al capdavant una legislatura. L’escenari posterior, totalment inèdit, va capgirar l’escenari de la política catalana. I un dels exemples és la separació definitiva entre el puigdemontisme i el sector més moderat de l’antiga Convergència.

El PDeCAT deixa de ser un dels instruments adreçats a mantenir la legitimitat del president a l’exili.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.