Ali Smith i l’estranyament narratiu

Els profetes de la mort de la novel·la com a eina exhaurida d’expressió literària farien bé en llegir la britànica Ali Smith (Inverness, 1962) i la seua novel·la 'L’accidental', guanyadora del Whitbread Award i finalista del Man Brooker Prize i traslladada al català per Raig Verd. Més de tres-centes pàgines farcides de jocs narratius, un humor rar i una aurèola d’estranyament cada vegada més difícil de trobar en un llibre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El plantejament de L’accidental resulta familiar: les dinàmiques i rutines d’una família són alterades per la irrupció d’un altre personatge, en aquest cas una enigmàtica dona, l’Ambre, que sacsejarà les seues vides, la percepció sobre la pròpia existència i el rumb (o no rumb) que han mamprès. La figura de l’estrany o l’estranya i la interactuació amb personatges convencionals és gairebé un subgènere. Res, a priori, massa engrescador. Tanmateix, el que fa Smith amb aquells materials no és gens convencional.

D’una banda, hi ha la corfa misteriosa, difícilment descriptible, que recorre tota la narració, des de la posada en acció, amb l’auto-presentació de la protagonista:
«Hola.
Em dic Alhambra, pel lloc on vaig ser concebuda.
Creieu-me. Tot té sentit.
De la mare: elegància en els moments clau; la manera d’utilitzar el misteri; la capacitat d’aconseguir el que vull.
Del pare: com desaparèixer, com no existir».

Aquesta posada en escena conté un to tan estimulant com difícil d’aconseguir, quelcom inaprehensible que molts escriptors i escriptores es passen la vida buscant i no troben mai. I que ens acompanyarà durant tot el trajecte de la novel·la, en la interactuació de l’enigmàtica Ambre amb els personatges d’Astrid, Magnus, Eve i Michael, la personalitat dels quals l’autora va desfullant a poc a poc, amb una mandra estudiada, amb el nivell d’informació just perquè anem entenent l’efecte indescriptible que l’estranya produirà en tots ells. Tot, enmig d’un ambient inquietant, nuvolós, eteri. Pertorbador.

L’accidental
ALI SMITH
Traducció de Dolors Udina
Raig Verd, Barcelona, 2017
Novel·la, 318 pàgines

Allò curiós és que el vehicle d’aquell estranyament és una prosa molt expressiva, trobe que ben captada (no era fàcil), per Dolors Udina, farcida de jocs, de frases tallants, de petites mostres d’un humor singular, de diàlegs directíssims o amb la informació oculta entre els seus plecs (són llenguatges diferents, però m’han recordat als de la sèrie Mad men i la seua gestió dels silencis), intertextualitat literària i cinèfila, missatges digitals, proses poètiques i poemes narratius, converses d’alta i baixa filosofia, descripcions mèdiques, graelles televisives i pirotècnia emocional.

Un desplegament aclaparador, quasi sempre pertinent, tot i que en alguns moments Smith abuse del formalisme en detriment d’un més gran aprofundiment en les trames. Perquè, amb penes i treballs, aquella brillant demostració narrativa ens permet desxifrar la complexitat col·lectiva i individual d’una família que viu rebotada com els protons i neutrons d’un àtom. I potser tampoc no era la intenció d’Ali Smith que arribàrem enlloc. Potser aquesta és la seua manera de preservar el misteri i l’estranyament.

Una història amb un desenllaç igualment obert, eteri i inquietant. Que planteja més interrogants que certeses. Si és que no es pot considerar com a certesa, almenys això, haver-nos trobat amb una de les novel·les més inquietes i magnètiques que recordem en bastant temps.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.