El rostre de Charles Michel, president del Consell d'Europa, reflectia una enorme satisfacció. Tot i vestir una mascareta negra, el liberal belga era incapaç de contenir l'alegria i de reflectir un somriure d'orella a orella. La Unió Europea (UE), no debades, havia aprovat per unanimitat un fons de reconstrucció per combatre els terribles efectes econòmics del coronavirus. Malgrat els tensos estira-i-arronses entre els diversos països membres, s'havia aconseguit segellar un instrument d'estímul de 750.000 milions d'euros i un marc financer per al període 2021-2027 de més d'un bilió d'euros. Es tractava d'un pacte inèdit, ja que s'acceptava l'anatema d'una emissió conjunta de deute per finançar la reactivació d'una economia assolada per la Covid-19. «És un dia històric per a Europa», proclamava el president francès, Emmanuel Macron. «Europa ha demostrat que és capaç d'obrir-se davant d'una situació tan especial», compartia la cancellera alemanya Angela Merkel.
La reacció gestual de Michel, qui s'havia agafat les mans com donant les gràcies a Déu, evidenciava la importància i la dificultat per tancar l'acord del passat 21 de juliol. A la cimera europea celebrada a Brussel·les va discutir-se la proposta d'un fons de reconstrucció europeu xifrat en 750.000 milions d'euros, dels quals 500.000 milions d'euros s'atorgarien com a transferències i els 250.000 restants a través de préstecs. Finançat per una emissió conjunta de deute dels diferents països de l'eurozona, era el pacte signat entre França, qui a l'inici de la pandèmia del coronavirus reclamava la creació d'eurobons amb el suport d'Itàlia o d'Espanya; i Alemanya, qui tradicionalment s'havia oposat a qualsevol mutualització dels deutes europeus.
A la passada trobada europea, però, la negativa a pactar un instrument d'estímul econòmic d'aquesta importància procedia dels autodenominats com a frugals, és a dir, de Països Baixos, Àustria, Suècia i Dinamarca. Aquests estats, sovint amb la complicitat de Finlàndia, rebutjaven l'emissió de deute europeu i apostaven per incrementar la partida de crèdits en detriment de la reservada per a les transferències. Arran de la seua oposició, la partida de subvencions directes va reduir-se fins als 390.000 milions d'euros i la de crèdits va augmentar fins als 360.000 milions. També van obtenir el manteniment dels descomptes que ostenten en la contribució als comptes comunitaris. Països Baixos, tot i observar com la seua proposta de poder vetar la transferència de fons era rebutjada per la resta de socis comunitaris, va aconseguir crear un fre d'emergència per aturar la concessió de diners a països que es desvien dels projectes pactats amb la Comissió Europea. Aquestes contrapartides no evitaven la felicitat del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, qui definia el fons de reconstrucció europeu com a «un autèntic Pla Marshall».
Un clam de celebració, tanmateix, que matisen els analistes internacionals consultats per aquest setmanari. «El fons de reconstrucció europeu no és l'única resposta econòmica derivada de la pandèmia, ni molt menys la més important en termes macroeconòmics. La mesura més important que s'ha anunciat des d'Europa és el programa de compres de títols de deute públic del BCE, que ha permès als governs fer grans anuncis d'intervenció de l'economia via endeutament i mantenir els tipus d'interès dels bons sobirans a un nivell baix, amb la qual cosa no havien de patir per possibles vendes massives o atacs especulatius sobre els títols de deute», contextualitza Lídia Brun, investigadora econòmica a la Universitat Lliure de Brussel·les.
Aquest fons, segons l'economista, «té una triple funció: estabilització, compensació de les desigualtats territorials i estímul econòmic». «Ara bé, en sóc agnòstica. Si bé crec que compleix amb la tasca estabilitzadora perquè envia un senyal polític de voluntat de continuïtat del projecte europeu radicalment diferent de la de l'anterior crisi del 2008, desconfie de la seua funció com a compensador de desigualtats. No debades, Alemanya ha anunciat mesures addicionals de suport a la seua economia de la mateixa mida que les acordades per a tota la UE. L'estímul econòmic, a més, hauria d'haver-hi estat com a mínim el doble: 1,5 bilions d'euros», avisa. «El fons és insuficient per si mateix, però cal tenir en compte el context amb mesures com ara les compres del BCE, el programa per finançar a curt termini plans de treball SURE o la possibilitat de préstecs del Mecanisme Europeu d'Estabilitat. Ara bé, hi manca un programa d'inversió en béns públics, com ara recerca, energia renovable o enllaços ferroviaris, a l'àmbit de la UE», complementa Andrew Watt, de l'Institut de Política Macroeconòmica, amb seu a Düsseldorf (Alemanya).
«No és suficient, però encara així és substancial. La part de la subvenció és tal vegada el 20% dels costos fiscals», ressalta Engelbert Stockhammer, professor d'Economia Política al King's College de Londres. Daniel Gros, director del Centre d'Estudis de Política Europea de Brussel·les, s'expressa de manera similar: «Aquest és un acord sense precedents, però per descomptat no és suficient per resoldre per si mateix la crisi. No obstant això, representa un poderós complement dels esforços nacionals. Els esforços fiscals discrecionals nacionals valen al voltant del 3-4% del PIB, és a dir, d'una grandària similar al paquet de la UE». «És un gran avanç, tot i que dubte que siga suficient com per combatre la crisi econòmica del coronavirus», qüestiona Ann Pettifor, directora del Policy Research in Macroeconomics, un centre de pensament ubicat a Londres. Mark Blyth, catedràtic d'Economia Política de la Universitat de Brown, a Princeton (Estats Units), alimenta l'escepticisme: «És bàsicament el 0,7% del PIB de l'eurozona repartit en tres anys. Ajudarà a Itàlia i a Espanya? Tal vegada. Però 390.000 d’euros en subvencions dividits per algun procés opac que encara no s'ha decidit suggereix límits».
Amb el PIB europeu experimentant una caiguda rècord del 3,6%, l'impuls d'aquest fons de reconstrucció pot fer tard. O, si més no, així ho apunta Olivier Blanchard, economista en cap de l'FMI entre 2008 i 2015 i catedràtic d'Economia a l'Institut Tecnològic de Massachussetts (Estats Units): «No ajudarà massa a combatre la crisi del coronavirus per dues raons. La primera és el temps. La major part dels diners arribarà massa tard. I les restriccions sobre en què es poden gastar els diners limitaran la seua utilitat. En aquest moment, i almenys durant l'any vinent, els governs necessiten diners per mantenir algunes empreses i proporcionar ingressos als treballadors desocupats; el fet que se'ls permeta gastar diners en inversions ecològiques no ajudarà gaire». «El fons de reconstrucció, tot i que pot ser útil, arribarà massa lentament», coincideix Sergio Cesaratto, professor d'Economia Política a la Universitat de Siena (Itàlia), qui afegeix: «Espanya, i també Itàlia, depenen en gran mesura del turisme, i el fons de recuperació no compensa aquesta pèrdua. Aquest treball, recau, principalment, en els pressupostos nacionals».
Tot i que el fons de reconstrucció s'ha dissenyat per estimular les economies europees més fràgils, és a dir, les dels països al sud del vell continent, les subvencions s'albiren reduïdes per combatre un sotrac d'aquesta dimensió. «A Grècia, per exemple, que és presumiblement un dels països més afavorits, l'entrada neta de subvencions serà del voltant del 2% del PIB anual per a 2021-2023. Per a Espanya serà menor. Aquests fons no són insignificants, però no són suficients per canviar el panorama general de la crisi. És probable que el coronavirus cause una recessió de més del 10% en ambdós països l'any 2020», analitza Costas Lapavitsas, professor d'Economia a la Facultat d'Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres. «El paquet és xicotet en termes econòmics. L'element important són les subvencions de 390.000 milions per a 2021-2023. La resta seran préstecs, que no són tan importants, ja que els préstecs actualment són molt barats als mercats oberts», subratlla.
L'elevada partida reservada per a préstecs, la qual només és 30.000 milions d'euros inferior a la de transferències, pot incrementar l'actual bola de deute. «Encara no està clar quins projectes d'inversió poden presentar els estats membres perquè siguen finançats pels fons de recuperació, però és evident que aquest instrument és insuficient. Més préstecs significa més deute, i això no solucionarà les asimetries econòmiques estructurals de la UE, les quals s'han agreujat, especialment, des de la introducció de l'euro i més encara des de 2008. Per tancar la bretxa nord-sud i oest-est a la UE, cal pensar en la cancel·lació del deute en lloc d'imposar més deute. Països com ara Itàlia s'enfronten a una càrrega de deute insostenible, que bloqueja qualsevol recuperació significativa», indica Angela Wigger, economista política de la Universitat de Radbound (Països Baixos).
Moment Hamilton?
L’emissió inèdita de deute europeu per sufragar el fons de reconstrucció ha comportat que s'interprete com a un moment Hamilton, és a dir, quan Alexander Hamilton (1755-1804), primer secretari del Tresor dels Estats Units, va mutualitzar el deute dels diferents estats nord-americans a finals del segle XVIII. «Amb el fons de reconstrucció, no hi ha una mutualització del deute existent, sinó l'assumpció d'un nou deute conjunt», diferencia Watt. «Amb tot, és certament històric. Mai abans la UE s'havia plantejat assumir un deute conjunt d'aquestes proporcions i distribuir els ingressos als estats membres sobre la base d'alguna avaluació de necessitat», ressalta. «Encara que siga un èxit modest, no deixa de ser històric. No debades, permet la UE tenir un dèficit federal per respondre a les crisis econòmiques», comparteix Pettifor. «És històric perquè permet que la UE augmente el deute substancial, els impostos i duplique aproximadament el pressupost en els pròxims tres anys. No obstant això, s'ha evitat estrictament la mutualització del deute dels estats membres», matisa Andreas Nölke, professor d'Economia Política Internacional a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt (Alemanya).
«Les forces conservadores s'han assegurat el seu caràcter temporal, és a dir, que durant la pròxima negociació del pressupost europeu el fons no en torne a formar part. Ara bé, és una oportunitat hamiltoniana, ja que Europa pot demostrar que la despesa conjunta és útil per estimular la inversió i el creixement. Només si els diners es gasten bé, tindrem l'oportunitat de convertir aquest fons en permanent. Al seu torn, és un segur hamiltonià, perquè sabem que en una crisi molt severa com l'actual, Europa es manté unida i es dóna suport mutu per mitjans fiscals. Això no estava gaire clar abans. Així que hem establert un precedent per a crisis severes. Però ara com ara, només per a crisis severes!», sosté Christian Odendahl, economista en cap del Centre per a la Reforma Europea, amb seu a Londres, Berlín i Brussel·les. «És un moment important, no del tot hamiltonià, però obre el camí perquè ho siga en el futur. La mutualització del deute semblava políticament morta fins fa dos mesos; ara ha succeït. I l'ús dels fons, no segons criteris administratius, sinó en funció de les necessitats, en la mesura en què ocorre, també és un gran avanç», consolida Blanchard.
Michael Pettis, professor de Finances a la Universitat de Pequín, rebaixa l'optimisme: «És un acord històric, però hem d'anar amb compte: no n'hem d'esperar massa. És simplement un primer pas». «Després de la federalització del deute de Hamilton, van passar moltes dècades abans que Washington poguera assumir la centralitat fiscal i el país poguera compartir una moneda única. El problema és que Brussel·les només pot assumir la centralitat fiscal si Madrid, París, Berlín, Roma, Lisboa i totes les altres capitals estan disposades a renunciar a gran part del seu propi control sobre les economies nacionals», indica. I recorda: «Hamilton va haver de traslladar la capital de Nova York a l'actual emplaçament de Washington, en l'estat meridional de Virgínia, perquè els equivalents als actuals països frugals d'Europa acceptaren la federalització del deute. Fou un acord molt controvertit. Molts a Nova York, i en el nord en general, van sentir que Hamilton els havia traït en donar-li la capital al sud, així com molts en el sud van sentir que Thomas Jefferson (1743-1826) i James Madison (1751-1836) els havien traït amb el tema del deute. Tal vegada és el tipus d'acord que necessita la UE».
«L'acord és important políticament, però parlar d'un moment Hamilton és una il·lusió entre aquells que continuen fantasiant amb una Europa federal. En realitat, la UE s'està allunyant constantment de les seues regles, tal com s'ha vist amb els canvis que s'han introduït ad hoc durant la crisi del coronavirus, la qual amenaçava directament l'existència de l'euro. Es tracta d'una reacció dels països hegemònics, especialment d'Alemanya i França, amb l'objectiu de rescatar a la UE, però mantenint el seu domini», interpreta Lapavitsas, qui afegeix: «Les empreses industrials alemanyes estan molt preocupades per l'amenaça que pesa sobre els seus mercats a Europa. L'anomenat moment hamiltonià va ser calculat per millorar les seues exportacions, sense esmentar si més no les rebaixes que alguns països van obtenir en les seues contribucions al pressupost de la UE».
Aquest pressupost plurianual, de fet, ha sigut víctima de les negociacions per al pacte europeu de reconstrucció. Tal com critica Wigger, «s'han acordat retallades en àmbits com ara la salut durant la pandèmia del coronavirus, i en ecologia en temps de canvi climàtic». «Les rebaixes i les retallades en el pressupost pluriennal ja indiquen el rumb futur de la UE: més austeritat o austeritat per sempre. Esperem que el Parlament Europeu mantinga l'oposició. Durant dues dècades, els polítics de la UE han apostat per convertir l'eurozona en una economia dinàmica del coneixement i més competitiva. Al mateix temps, la recerca continua estant estructuralment infrafinançada en la major part d'Europa», retreu.
Els homes de blau
La condicionalitat de les transferències i dels préstecs dels fons de reconstrucció europeu va protagonitzar part de la batalla entre els diferents socis de la UE. Mentre els estats del sud rebutjaven un retorn a la imposició de retallades i regressions en matèria laboral, els autodenominats frugals, especialment Països Baixos, exigia sotmetre les ajudes a reformes regressives en matèria laboral i de pensions. Fins i tot, reclamava un dret de veto en cas d'incompliment, el qual, finalment, s'ha convertit en un fre d'emergència. «No crec que el fre s'utilitze. Es tracta d'una qüestió vinculada a la política interior de Països Baixos i d'Àustria. És difícil veure el primer ministre holandès bloquejar un programa italià», sosté Odendahl. «El fre d'emergència probablement continuarà sent un tigre de paper, ja que els estats membres individuals no tenen el personal, ni l'experiència per seguir detalladament l'aplicació dels plans de la resta de països», coincideix Gros.
Malgrat que l'execució del fre d'emergència siga complicada, les ajudes i els crèdits estaran condicionats a uns determinats objectius. Lapavitsas n'explica el procés: «Per obtenir les subvencions, els països hauran d'elaborar plans de desenvolupament que seran presentats a la Comissió. El marc d'aquests plans ja ha estat determinat per la Comissió Europea. D'aquesta manera, els països receptors tindran pocs graus de llibertat. La major part dels diners es destinarà als objectius verds de la Comissió, la qual cosa significa que es gastaran majoritàriament en la importació d'equips industrials dels països centrals. Això no és el que necessiten els països perifèrics. Aquests països necessiten reequilibrar les seues economies, enfortir els seus sectors industrials, limitar la dependència de les importacions i crear bones ocupacions». «Cada estat de la UE, a més, tindrà el poder de presentar càrrecs contra un estat receptor que presumiblement no complesca amb les condicions, la qual cosa podria provocar una interrupció del finançament. Això no és un retorn als dies de la Troika, però certament és un seguiment que s'assembla», adverteix.
«No hi ha una troica, però s'haurà d'estudiar la lletra petita de les condicions. Els fons estaran vinculats al Semestre Europeu, amb la qual cosa s'hi donarà a la Comissió Europea poders importants respecte de les polítiques econòmiques i socials dels estats membres», complementa Nölke. «El problema més gran és el vincle amb el Semestre Europeu, especialment pel que fa a les recomanacions específiques per a cada país. Encara que són molt apropiades en aquest moment, podrien canviar-se ràpidament, tal com vam veure a partir de 2010», avisa Georg Feigl, responsable de polítiques econòmiques europees de la Cambra de Treballadors de Viena. «La revitalització del semestre europeu significa més devaluació interna a través d'un conjunt de mecanismes de tres nivells: primer, depreciació dels salaris reals i inducció de noves reformes del mercat laboral; segon, intensificació de la competència entre empreses com a manera de reduir els preus; i tercer, una reducció general dels impostos sobre les empreses. Tot això en nom de l'atracció d'inversions privades, que es palanquejaran a través dels diners públics del contribuent», censura Wigger.
Austeritat, doctrina proscrita?
L'impuls del fons de reconstrucció coincidirà durant els primers anys amb la suspensió del Pacte d'Estabilitat i Creixement, el qual fixa un dèficit màxim del 3% i d'un 60% en el deute públic. Unes regles fiscals que, segons Brun, ha llastrat fins al moment l'eurozona: «La UE ha anat perdent pes econòmic i, per tant, importància geopolítica mundial per les conseqüències de falta d'inversió pública que suposen el Pacte d'Estabilitat i Creixement, els criteris de Maastricht, l'obsessió amb la inflació i la inestabilitat financera de tenir una moneda única sense mecanismes de reciclatge públics dels desequilibris interterritorials. A més, és especialment vulnerable durant les crisis, i per tant, subjecta als actors externs que se'n puguin aprofitar per desestabilitzar el continent». «Aquest pacte necessita una reforma substancial per permetre una política econòmica sostinguda en el suport al creixement, la igualtat i la descarbonització», reclama Stockhammer.
«Sense una reforma de les regles fiscals i amb les projeccions econòmiques de maig de 2021 mostrant encara una recuperació ràpida de les taxes de creixement, estime que la Comissió Europea exigirà els primers paquets d'austeritat l'any 2022, malgrat que possiblement la desocupació continue sent significativament més alta que abans de la crisi. No obstant això, la Comissió continuarà tenint marge de maniobra, que probablement s'utilitzarà per a suavitzar els requisits fiscals», pronostica Feigl. Abans d'una possible reintroducció del pacte d'estabilitat, «els mercats financers comprovaran la sostenibilitat de les finances públiques. Entre els mercats i els pressupostos nacionals està el BCE. Però per quant temps, si la solvència d'algun país no està clarament assegurada? Aquest país es veurà obligat a recórrer al Mecanisme Europeu d'Estabilitat i a les operacions de mercat obert del BCE. Això significa la Troika. Es tracta d'una perspectiva realista i ombrívola», assenyala Cesaratto.
La reintroducció del Pacte d'Estabilitat i Creixement, però, «no serà fàcil», contraposa Lapavitsas. «Tot i que històricament ha actuat com a pilar de l'austeritat, a Alemanya s'ha instal·lat una profunda oposició a aquesta doctrina, la qual està encapçalada pels exportadors industrials preocupats pels seus mercats de la UE. No oblidem que Alemanya ha estat, amb diferència, qui més ha gastat a la UE durant la crisi del coronavirus. Només l'ajuda estatal proporcionada a la indústria alemanya ha sigut de més d'un bilió d'euros», raona. I apunta: «En aquest moment, no es preveu un gir cap a la reintroducció de l'austeritat. Més aviat hi ha una UE que fa política sobre la marxa, que tracta de protegir els interessos dels països centrals controlant i vigilant els països perifèrics».
.jpg)
«Sense final a la vista per a la Covid-19 i amb Itàlia com a únic país amb una taxa de creixement inferior a la taxa d'interès que paguen pel seu deute, si l'austeritat torna, amb un 20% o més de desocupació, hi haurà una explosió política. Crec que aquesta vegada, fins i tot, els austers ho saben», argumenta Blyth. «Confie que s'haja après la lliçó, i que els governs seran més acurats a l'hora d'optar per l'austeritat fiscal si no hi ha espai per utilitzar la política monetària. Tornar a l'antic pacte d'estabilitat tal com estava seria suïcida», avisa Blanchard.
L'aplicació de les tisores pressupostàries de manera anticipada compta, de fet, amb precedents catastròfics, com ara als Estats Units d'abans de la Segona Guerra Mundial. «En 1937, just quan els Estats Units es recuperaven de la Gran Depressió, el President Roosevelt, sota la pressió dels banquers i els conservadors de la seua administració, va reduir dràsticament el dèficit fiscal. Gairebé immediatament, els Estats Units van tornar a caure en una greu depressió, la qual era tan greu com la dels pitjors dies de 1932-1933. La UE ha d'anar amb compte i no repetir l'experiència», recorda Pettis. I tanca: «Comprenc que hi haja una gran preocupació per l'augment de la càrrega del deute, però hem de recordar que una contracció del 20% en l'economia és pitjor per a la càrrega del deute d'un país que un augment del 25% del seu deute. O dit d'una altra manera: aquells que es preocupen pel deute haurien d'estar tan preocupats per una contracció econòmica com per una expansió del deute». La història marcarà, però, si la UE n'ha après la lliçó.