Amos Oz: «Suïssa és l’únic Estat plurinacional amb èxit»

L’escriptor israelià Amos Oz fa balanç de l’ocupació israeliana 50 anys després de la guerra dels Sis Dies i explica que, després de l’elecció de Donald Trump, va escriure a Angela Merkel per dir-li que era la nova “líder del món lliure”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amos Oz ens rep al seu modest apartament del dotzè pis d’un bloc amb vistes a la badia de Tel Aviv. Des de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, Oz, que a 77 anys manté la ràbia i la passió, mira al futur més aviat amb pessimisme. A la taula del menjador, hi té la nova edició alemanya del llibre Soldatengespräche (‘converses amb soldats’, en alemany). Després de la guerra dels Sis Dies, el 1967, Oz va parlar amb soldats israelians sobre les seves experiències en aquella guerra, que va acabar amb l’ocupació de la Franja de Gaza, de Cisjordània i de Jerusalem Est.

—Senyor Oz, vostè fa dècades que advoca per trobar una solució al conflicte del Pròxim Orient. Ara Donald Trump ha estat el primer president nord-americà que ha dit que ja no aposta per una solució amb dos Estats. Això ha sigut un xoc per a vostè?

—A mi m’ha semblat més aviat un acudit estrafolari. Trump, de fet, va dir: tant se val un Estat o dos, feu el que vulgueu. Jo no crec que això sigui una declaració que calgui prendre’s seriosament de la política exterior nord-americana. Va ser com si s’encongís d’espatlles. Crec que Trump no té la més mínima idea de què pretén fer al Pròxim Orient. Potser necessita més temps o més assessorament. Però hi ha una cosa que segur que no va dir. No va pas dir: “Senyor Netanyahu, si vostè vol, prengui Cisjordània. Els americans hi participarem”.

—Tanmateix, sembla que la solució amb dos Estats sobirans, Israel i Palestina, és molt remota.

—Sí, no són bons temps precisament. Els qui defensem la solució amb dos Estats a Israel i Palestina rebem atacs tant de l’extrema dreta com de l’extrema esquerra a Israel i a Europa. Si jo fos paranoic, em pensaria que uns i altres col·laboren. Els de dreta diuen que hi haurà un únic Estat jueu des de la costa fins al Jordà. Els d’esquerres, que hauríem d’oblidar l’autodeterminació jueva i viure com a minoria en un Estat àrab, igual que els blancs a Sud-àfrica. La paraula clau de tots dos bàndols és que la situació a Cisjordània és “irreversible”. Jo detesto aquesta paraula.

—Per què?

—Perquè a la vida he vist que les coses es poden revertir. Quan em vaig despertar el dia que havia estat escollit Donald Trump president dels Estats Units, vaig escriure a Angela Merkel. Li vaig dir que, per a mi, ara ella era la líder del món lliure. Més de 70 anys després de Hitler, una cancellera alemanya, una dona, per a mi és la líder del món lliure. Que no em parlin d’irreversibilitat.

—El Govern de Barack Obama en vuit anys no se’n va sortir, de trobar-hi una solució. Potser tindran alguna opció les maneres rústiques del nou president?

—Miri, em faria molt feliç si em pogués revelar què té pensat fer el Govern de Trump al Pròxim Orient. Perquè jo, com a mínim, no ho sé. Aquella curiosa roda de premsa amb Benjamin Netanyahu a Washington tampoc no me’n va donar cap pista. Em sembla que és possible qualsevol cosa.

—Les últimes dècades han estat marcades per la sensació que el món anava millorant, que hi havia més democràcia i més progrés. Ara estem vivint un moviment a la inversa?

—Sap què, Stalin i Hitler, sense voler, ens van fer un regal meravellós. Ens van portar 60 anys de rebuig i resistència contra la violència, el racisme i el militarisme. En part ens van fer immunes contra aquests corrents. Però ara a aquest regal de Hitler i Stalin sembla que li ha arribat la data de caducitat. Hem estat consentits, hem viscut uns temps relativament daurats. Relativament, perquè hi va haver el Vietnam, Sud-àfrica, però també Iugoslàvia. Però hem tingut una bona època entre el final de la Segona Guerra Mundial i l’11 de setembre del 2001.

—L’única cosa en què no s’han fet progressos aquests anys ha sigut en el conflicte del Pròxim Orient. Creu que la solució amb dos Estats encara és l’únic camí per aconseguir la pau?

—Em sap greu dir-ho, però no hi veig cap altra possibilitat. Suïssa és l’únic Estat plurinacional amb èxit que se m’acut. A tots els altres llocs, sigui a Xipre, Iugoslàvia, la Unió Soviètica, hi ha hagut vessaments de sang terribles. Els palestins no poden anar a cap altre lloc. Els jueus israelians tampoc. Però tampoc no podem convertir-nos en una família unida i feliç. Som dues famílies infelices. Ara hem de dividir la casa en dos habitatges més petits i hem d’aprendre a dir-nos bon dia cada matí. Potser després, en algun moment, prendrem un cafè junts. Però necessitem aquesta casa amb dos habitatges.

Un assentament jueu de Beit El a Cisjordània.

—En la nova edició del llibre sobre la guerra dels Sis Dies escriu que avui dia en la societat israeliana, 50 anys després de l’ocupació de Cisjordània, hi observa més indiferència i apatia. Què li ho fa pensar?

—Vull deixar clara una cosa primer, no és el meu llibre. Jo només sóc, juntament amb Avraham Shapira, editor d’aquest llibre, format per testimonis de soldats. El títol que tenia abans, Converses amb soldats, m’agrada més que el nou, per cert. Però sí, és veritat, veig més indiferència que abans. El 1940 Winston Churchill va dir que la guerra havia donat al Regne Unit la seva hora més noble. Una guerra de llarga durada, però, té un efecte de decaïment: va destruint l’ànima de les persones i de l’Estat. Aquest conflicte sagnant ja fa massa temps que dura. Ens fa un mal terrible a nosaltres i als palestins. Una d’aquestes coses terribles és la indiferència. La gent es diu a si mateixa que igualment no hi poden fer res. Esperen que l’endemà tot continuï anant mig bé, i al mateix temps volen gaudir de la vida.

—Vostè escriu que el que passa a Cisjordània ratlla els crims de guerra. La majoria d’israelians no ho veuen així.

—La gent es vol sentir bé, no tan sols aquí, a tot arreu. En alguns mitjans es poden llegir les coses brutals que els colons i els soldats fan als palestins. A molts israelians això els incomoda, però volen viure en tranquil·litat. Volen continuar vivint. Es diuen a elsl mateixos que, en comparació de Síria o l’Iraq, Cisjordània és un paradís. Jo vaig ser un dels primers que poc després de la guerra dels Sis Dies va advertir que aquella ocupació seria catastròfica. Corromp l’invasor i l’envaït.

—Què vol dir?

—És un error donar una metralladora a un soldat de 18 anys i fer-lo amo i senyor d’un poblet àrab. Cap jove, i de fet tampoc cap vell, no hauria de tenir un poder tal sobre la vida i la mort d’individus indefensos. Això el corromp. I en les persones que pateixen l’ocupació els provoca una violència desesperada i salvatge. La guerra dels Sis Dies va posar fa 50 anys els fonaments d’un odi profund. Això ja ho vaig dir en el seu moment, quan molts celebraven que havien alliberat la terra dels seus avantpassats. Només es poden alliberar persones, no territoris. No vam venir com a alliberadors sinó com a invasors.

—Vostè va lluitar al Sinaí. Com el va canviar, aquella experiència?

—Estranyament no he escrit mai res sobre aquella guerra. El camp de batalla és abans que res un lloc d’olors indescriptibles; no pas de mirades ni de sorolls. Costa escriure sobre allò. Però sí, la guerra em va canviar, em va convertir en un activista tossut per la pau.

—Conserva records d’aquella guerra?

—Sí, un de molt grotesc. El primer dia estava amb alguns altres soldats assegut al pendent d’una duna. De sobte ens van començar a disparar des d’una duna de davant nostre. Vaig veure aquells homenets que ens disparaven. El meu primer instint va ser no pas contraatacar o amagar-me, sinó cridar la policia. Vaig pensar: són bojos, com ens poden disparar, si ens veuen. Aquella va ser l’última reacció normal, humana, que vaig tenir en aquella guerra.

—Ara s’està investigant el primer ministre Netanyahu per corrupció. Fins a quin punt creu que és una amenaça per a ell aquesta situació?

—No m’agradaria ser al seu lloc. Jo crec que aquest cop realment està en dificultat. Sembla que es posi en una categoria moral diferent que molts polítics que l’han precedit. Si em pregunta què voldria jo... A mi m’agradaria veure com aquest Govern se’n va a pastar fang. I ja m’hauria agradat veure-ho fa temps.

—Una bona part de la població continua donant suport a Netanyahu. Creu que, en general, la societat israeliana té una actitud permissiva amb la corrupció?

—No crec que els israelians siguin més tolerants que la gent de França, Itàlia o els Estats Units. Israel és diferent en un altre sentit. Hi ha l’Israel de dia i el de nit. El primer és segur de si mateix, desvergonyit, passional com altres països mediterranis. És hedonista i materialista i gairebé arrogant. A la nit les persones tenen por, els envaeixen les preocupacions existencials. Aquestes preocupacions no són infundades. El poble jueu certament ha tingut un aliat ferm en els Estats Units, però no pertany a una família més gran, com ara la família europea o l’àrabo-musulmana. Qui no entén aquesta ambivalència no entén Israel. I tampoc no pot entendre com Netanyahu va poder guanyar les eleccions dient: l’Iran ens vol aniquilar, s’acosta l’Estat Islàmic, vénen els àrabs i el món ens odia igualment.

—Netanyahu pot també aquesta vegada sobreviure políticament a les investigacions?

—Això no ho sé. La resposta no es troba només aquí. La democràcia viu una greu crisi en molts llocs del món. La política s’està convertint en una part de la indústria de l’espectacle. Les persones ja no voten el millor polític sinó el candidat més entretingut i divertit.

La guerra dels Sis Dies, tema de l’últim llibre d’Amos Oz.

—Es refereix als Estats Units?

—No exclusivament. Malauradament em refereixo també a la vostra estimada Europa. I sortosament no parlo d’Alemanya.

—Quines esperances de pau té, veient la situació del Pròxim Orient?

—Crec que o bé hi haurà una escalada de violència o tot l’escenari del Pròxim Orient canviarà de dalt a baix. És molt possible, i també ho dic als meus amics palestins, que els palestins hagin deixat passar una oportunitat històrica. Hi va haver un temps en què l’opinió pública mundial i grans sectors de la població israeliana estaven de part seva. Però ara hi ha l’Estat Islàmic i el fonamentalisme islàmic, i davant d’això als polítics israelians els és fàcil equiparar les aspiracions palestines d’aconseguir un Estat propi amb aquests moviments fonamentalistes.

—Això suposaria la fi de la solució amb dos Estats, com molta gent de dretes a Israel ja afirma?

—No, però pot ser que s’instauri un Estat palestí passant per damunt dels palestins. Podria formar part d’un acord entre Israel i alguns Estats àrabs moderats, però no entre Israel i els palestins.

—Com descriuria el seu ànim personal avui dia? És més pessimista que abans o igual que sempre?

—M’agradaria deixar als meus fills i néts un món millor que aquest. Però quan penso en quin món em van deixar a mi, un món amb Hitler, Mussolini i Franco, aleshores el d’avui ja no em sembla tan dolent.

—Senyor Oz, moltes gràcies per l’entrevista. 

*Traducció d’Arnau Figueras.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.