Raül Garrigasait: «Els carlins tenen la sensació que la modernitat ve de fora i sovint ve per emprenyar»

L’editor, traductor i filòleg clàssic Raül Garrigasait (Solsona, 1979) se serveix del context d’agitació de la guerra carlina per presentar-nos una tirallonga de contradiccions: mostrada com una nafra oberta però amb moltes dosis d’ironia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els estranys pren el fil dels prussians que van lluitar a les guerres carlines per parlar de les fluctuacions quotidianes de l’amistat, les creences o la política, amb una remarcable riquesa de registres. Es tracta de la seva primera novel·la. Abans d’això havia fet l’assaig El gos cosmopolita i dos espècimens més.

—A la novel·la pesa més l’absurd de la guerra o de la rutina que no pas la guerra carlina en si mateixa, oi?

—Segurament és una novel·la de guerra sense guerra. La violència de les guerres carlines, el conflicte ideològic i visceral hi és de rerefons, se’n parla, però es defuig el camp de batalla. Hi ha un moment que el camp de batalla entra a la novel·la perquè entra dins de la ciutat.

—La immobilitat del protagonista, el voluntari prussià Wielemann, sembla molt del segle XX i XXI.

—Sí, d’El desert dels tàrtars o El castell de Kafka. A la novel·la hi ha aquesta tradició de novel·les del segle XX i del XXI, que agafen personatges i els deixen clavats en un lloc. Aquest lloc es converteix en un lloc simbòlic, de descobertes, de confrontació amb l’altre o amb el no-res. Solsona, el lloc on passa la novel·la, es converteix en un lloc iniciàtic per al personatge. És un personatge que no fa res del que ell en principi havia vingut a fer i, quan aconsegueix fer-ho, és una catàstrofe. Però, en canvi, té tot de vivències i experiències sensorials, d’amistat amb el metge [el Foraster], al voltant del menjar, de la música, que són experiències d’aprenentatge, de maduració. Aquesta immobilitat és física, però, en realitat, jo diria que hi ha molta mobilitat espiritual, psicològica.

Els estranys
Raül Garrigasait
Edicions de 1984
Barcelona, 2017
Novel·la, 185 pàgines

—“Estrany” és la paraula més repetida al llarg de la novel·la.

—Aquest noi jove, immadur, ve de Berlín amb un esquema mental molt clar. Hi ha una guerra, uns que defensen l’ordre, i uns altres, la revolució. Al començament de la novel·la aquest esquema mental s’esfondra. I tota la novel·la és el fil d’aquest esfondrament. L’estranyesa és el contacte amb la realitat inclassificable. El moment en què tots els teus prejudicis, de cop, no valen i et trobes davant una cosa que et resulta inquietant, desconcertant. Quan hi ha un conflicte, tendim a pensar que uns són els d’abans i uns altres, els del futur; però en la vida de les persones això no és mai així. Tots els personatges, des del punt de vista del protagonista, que és estranger, són estranys. Però el protagonista també ho és. I en gairebé tots els moments hi ha aquest joc, en la percepció de l’altre com un ésser estrany.

—L’amistat hi fa de taula de salvació?

—La novel·la es podria descriure com la història d’una amistat en un món que s’ensorra i en neix un altre. Hi ha dos personatges que tenen un peu a cada món. Volia que els moments clau de la novel·la fossin moments molt sensuals, sensorials, molt íntims. I això surt, sobretot, vinculat als moments d’amistat amb Foraster, que comença per atzar, perquè a tots dos els agrada la música .

—Com arriba al context de les guerres carlines?

—Primer perquè formen part del meu paisatge, del país de Solsona. Una part del carlisme m’arribava a través del paisatge, d’anècdotes i d’un cert tarannà d’alguna gent de pagès d’allà. Aquesta sensació que hi és a tots els llocs que estan una mica apartats. La sensació que la modernitat és una cosa que ve de fora i sovint ve per emprenyar. Això és un esperit carlí, encara. I l’altra part són els llibres d’història i les memòries dels prussians que van venir a fer la guerra. Això és un material molt interessant i desconegut. Les memòries de Lichnowsky existeixen i tenen observacions sobre el país fascinants, dels anys 30 del segle XIX, quan no tenim literatura que descrigui el país.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.