Les tapes, marca Espanya

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges


Manuel Vázquez Montalbán va escriure que “tapas es una palabra española destinada a ingresar en el diccionario políglota universal. La tapa es una oferta de felicidades plurales, breves, pero continuadas, para el paladar. Un ritual agradable, una comida itinerante llena de sabores, de ofertas imaginativas y de libertad sin semejanzas en ninguna otra cultura gastronómica. El tapeo es una manera lenta y comunicativa de comer porque se practica al pie de una barra, rodeado de otros adictos a la causa, y casi siempre intercambiando invitaciones con unos y otros”.


Ningú ho posa en dubte, això, però hauríem de matisar que hi ha maneres de fer les tapes no espanyoles −d’aquestes, les referències són Madrid i Sevilla. En primer lloc, el País Basc, amb la seva particular aportació dels pintxos, les gildas, els montaditos. Pel que fa a Catalunya, a part d’aportar-hi plats catalans −bacallà a la llauna, sèpia amb mandonguilles o sèpia amb pèsols, capipota, esqueixada−, ens diferenciem dels andalusos que aquí les tapes −o les picadetes, al País Valencià− no substitueixen el dinar pròpiament dit.


Altrament, per a desolació dels espanyols, que en aquesta matèria es creuen únics, a Turquia i al món àrab del Pròxim Orient hi ha una pràctica quasi exacta, les meze −kemia a Algèria−, petits mossos que es prenen abans de l’àpat. I a Itàlia, de manera similar, hi ha els peritivi, ara molt de moda.


De totes maneres, les tapes identifiquen a tot el món la gastronomia espanyola; són, en aquest camp, la més poderosa “Marca Espanya”. Actualment trobem la difusió d’aquestes menges a diversos països, començant per França i acabant pel Perú.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.