Arriba l’hora d’El Diluvi

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Havia de passar tard o d’hora: que el cel s’obrira de bat a bat, que l’aigua caiguera a bots i barrals i amarara la terra, durant dies, fins al punt d’inundar-ho tot i obligar-nos a pujar a l’arca redemptora de les cançons. Hem pecat molt, però els déus de la música que habiten l’Alcoià, lluny de castigar-nos, ens han beneït amb Ànima, el diluvi d’El diluvi, el disc que hauria de posar el nom d’aquesta agrupació en boca de tothom.


Des de la seua creació, el 2011, El Diluvi havia suggerit maneres i personalitat, un so propi i identificable, barreja de sòlid tractament musical de cordes i violins, instint melòdic, una encertada combinació de veus −amb Flora Sempere com a element distintiu− i sensibilitat per a les lletres, per vestir els temes de combativitat i lirisme. Això i un grapat de cançons perdurables, com “Motius” i “Alegria”, feien d’El Diluvi un grup diferent, que és dir molt en referència a una escena que tendeix tossudament a la clonació de fórmules reeixides.




Ànima
EL DILUVI
Música de Telers, 2017
Folk

Amb tot, a la cantant i bandurrista i als seus barbuts sequaços, Andreu Ferre (baix i veu), David Payà (violí i veu), Lluc Llorens (acordió), Txus Rodríguez (guitarra), Jordi Bernabeu i Dani García (percussions), els faltava un colp d’autoritat, un disc per destil·lar l’aprenentatge, més rodó i més complit de cançons. Ànima, produïda per David Rossell, nom referencial de la divisió festiva, és aquest treball.



“Tendresa insubmisa” (un títol que atrapa l’essència del grup) és un petit clàssic immediat, un altra cançó d’aquelles que fa guanyar adhesions, com ara “No hi ha ningú que balle com tu”, melòdicament més usual però també molt cridanera. Temes amb el segell inequívoc d’El Diluvi que els permeten a la resta del disc anar pouant d’ací i d’allà, dels ritmes caribenys (com ara en “El foc”, que passa del son cubà a una curiosa fusió amb l’ideari musical de Panxo, de Zoo), a les flaires celtes o balcàniques, sense bandejar la senzillesa i la música d’arrels més valenciana, com en la bonica “Ànima blanca”, una de les joietes del disc. “El nòmada”, enriquida pels acordions de Carles Belda, és la digna cloenda d’un petit diluvi que mereixeria escampar-se. El seu moment és ara.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.