Tolo Cursach, d'amo de la nit balear a detingut per la màfia policial

Parlar de Tolo Cursach és fer-ho d'una de les grans fortunes de les Illes. Conegut com el rei de Magaluf, l'epicentre de la festa més descontrolada de tot l'Estat espanyol, han estat detigut dintre de l'escàndol de la màfia policial que ha sacsejat la vida política i social balear. Cursach està acusat, entre altres delictes, d'homicidi.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tolo Cursach, de 67 anys, atresora una gran fortuna. És el propietari d’hotels, de les famoses discoteques BCM, de la franquícia Pachá de Palma —no s’ha de confondre amb la discoteca original d’Eivissa—, Tito’s, Riu, dels gimnasos amb pretensions de ser seu de la més distingida societat esportista, MegaSport, dels dos complexos per a turistes de cervesa i música a tot volum MegaPark i MegaArena, restaurants diversos ­(l’enorme grill Asadito)... Se’l coneix com el rei de Magaluf, la zona de Calvià on començà a fer-se ric i on hi ha BCM, la nau capitana de la seva flota d’establiments nocturns.

Cursach és un home fet a si mateix, com diuen els estatunidencs. De ben nin, en Tolito recollia pilotes en un club de tennis, de més gran s’aficionà a la nit —“sempre he estat un discotequer”, diuen que sol dir de si mateix— i a la seva estimada nit trobà el negoci. Amb els beneficis que obtingué de vendre roba que importava de Londres, a principis dels anys setanta obrí la discoteca Smash. Així, començà a guanyar diners i a invertir-los en nous negocis. Al llarg dels anys vuitanta multiplicà els establiments nocturns i durant els noranta ja era un dels principals empresaris de l’oci nocturn turístic.

Passà després a comprar hotels, a fer inversions immobiliàries i a dedicar-se a l’especulació urbanística, tant a Balears com a l’exterior, fent sovint viatges de negocis al Carib i al Brasil. A principi dels anys 2000 era considerat un dels grans empresaris de les Illes. Naturalment, es féu amic de Jaume Matas, entre d’altres il·lustres noms del miracle econòmic mallorquí que en aquell temps s’erigí sobre ràpides especulacions a costa del territori.

Durant la primera dècada del mil·lenni se’l relacionà intensament amb diversos dirigents del PP que, segons empresaris competidors, atorgaven tracte de favor als seus negocis des de les institucions que governaven. Igualment, corregueren molts de rumors sobre les activitats dels seus homes de seguretat, ex-policies habitualment. Sempre l’han acompanyat tot tipus de sospites, però mai la justícia no s’havia abalançat sobre ell.

Reservat en extrem, fugí de les càmeres fins que, com tants d’altres empresaris semblants, es va sentir temptat per la vanitat. Es féu coronar president del Reial Club Esportiu Mallorca el 2003, després d’aportar-hi 10 milions d’euros que l’en convertiren en màxim accionista. Al cap de poc, però, abandonà aquesta Societat Anònima Esportiva i se’n comprà una altra, l’Atlètic de Balears, l’enemic mortal, esportivament parlant, del Mallorca. Tampoc li durà massa la jugueta.

Després d’abandonar el futbol, tornà a la discreció que l’havia caracteritzat. Amb aspecte de vell hippie —cabells llargs i barbó de pèls blancs—, protegit gairebé sempre rere unes ulleres de sol negres, ningú diria que és un tauró dels negocis i un home enormement ric.

Ara fa dos anys tornà a ser objecte d’atenció mediàtica quan el va citar una comissió d’investigació del Parlament balear sobre les possibles irregularitats en la decisió del Govern de Matas de construir l’hospital de Son Espases, justament en un terreny devora del qual l’empresari havia comprat una gran parcel·la. El seu nom recuperà altra vegada actualitat l’any passat quan els rumors el situaven relacionat amb l’anomenada màfia policial. I tan relacionat com hi ha resultat estar: el jutge i els fiscal sospiten que la dirigia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.