Els crítics

Històries d’un passat i d’un present invisible

La nova edició de ‘Quan érem refugiats’, publicada l’any 1975 per primera vegada, narra les misèries d’un món que ens és ben pròxim i, alhora, ben lluny de la nostra percepció i del nostre interès. Teresa Pàmies (Balaguer, 1919-2012) fa un relat de les penúries dels refugiats de la Guerra d’Espanya i ofereix una dimensió adequada d’allò que pateix un dels col·lectius més criminalitzats del moment a nivell mundial.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els eslògans no sempre es corresponen a la realitat. Les seues intencions publicitàries els allunyen de l’objectivitat i cauen, sovint, en exageracions o, directament, en mentides. Per posar un exemple, la França de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat va voler escombrar el seu emblema per convertir-se en la França de la vigilància, de la marginació i de la tenebra. Ho va fer també abans de la instauració del règim de Vichy, quan nombrosos exiliats que fugien de la Guerra d’Espanya van creuar la frontera per salvar-se d’una mort assegurada. I es van trobar amb camps que els dividien per grups de presoners distingits amb noms falsos o amb xifres numèriques.

Aquesta és la història narrada per Teresa Pàmies des d’un to de sospir, el del record d’haver estat testimoni d’un drama que es banalitza cada dia en els discursos polítics, en les cobertes dels diaris i en les tertúlies amb esperit d’audiència, que busca l’ímpetu de l’escàndol i no la pedagogia que exigeix aquests casos.

En les vides d’aquells refugiats, els avortaments provocats en les condicions més infames es mesclaven amb la orfandat identitària de les persones obligades a fugir de la seua terra. D’allà on no buscaven caliu ni treball, sinó simplement supervivència, també eren expulsades. Tot anava també acompanyat pels suïcidis sobtats que l’escriptora comprèn com a moments de “bogeria, els punts més culminants de la lucidesa”.

El conjunt d’allò era el resultat d’un procés amb final previsible que molts van saber pronosticar, tot i que van ser ignorats pels beneficiats d’aquella conjuntura d’odi progressiu. Per això, “val la pena aturar-se en les banalitats dels anys trenta. El nazi-feixisme va començar amb banalitats. Ningú no se’l prenia seriosament. Una camisa negra o burella; una actitud fatxenda, una cançó al neutral paisatge de la pàtria; una marxa marcial al so d’acordió; una pedrada innocent als vidres d’una sastreria jueva; una foguera amb quatre llibres voluminosos, desconeguts per la massa; excursions; Cora; un concurs de bellesa només per a noies rosses; un concurs de resistents bevedors de cervesa..., rucades, criaturades, insignificances comparades amb l’angoixa que produïa la depressió econòmica mundial. Qui n’ha parlat, d’aquelles banalitats en evocar moments històrics tan carregats de núvols, d’accions polítiques, de concentracions massives, de l’auge dels fronts populars?”.

Quan érem refugiatsQuan érem refugiats
Teresa Pàmies
Sembra, Carcaixent, 2017
Novel·la, 183 pàgines

La solidaritat és una constant en aquesta història, com també les baralles internes que van facilitar el triomf del bàndol franquista durant la Guerra d’Espanya. Com la “monopolització del marxisme” per part dels grups comunistes; “l’antisovietisme patològic” dels socialistes; o la voluntat “d’absorbir” i no pas “d’unir” dels que van provocar aquelles divisions intencionades.

La fugida dels exiliats els conduïa a països on no eren, precisament, benvinguts. Si hi havia oportunitats, totes anaven acompanyades de la subordinació. Com els treballs forçats per als homes, obligats sovint a servir un exèrcit aliè necessitat d’homes amb experiència al darrere que, malauradament, no els hi sobrava a cap d’ells. Les dones, en el millor dels casos, podien ser convidades a casar-se amb algun dirigent i personatge tan influent com tèrbol.

És la història adversa d’aquelles persones de ferro fartes de sobreviure en guerres pròpies, camps de concentració, rereguardes, misèries en països que fins l’acollida havien estat desconeguts i treballs que només s’exercien des de l’esforç més inhumà.

La història interna d’uns refugiats que formen part de nosaltres i, segur, no s’allunya massa de la d’aquells que fugen d’un món desconegut, amagat per uns mitjans que no mostren la realitat de la desgràcia sinó l’alarmisme de l’interès elitista. La comoditat dels poderosos és més factible amb una població presa pel pànic, procedent d’un enemic consolidat en l’imaginari i dibuixat per aquells que se’n aprofiten de la por, placebo que allunya la consciència dels problemes més seriosos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.