Smoking Souls: missió complida

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Parir aquest tercer disc de Smoking Souls no sembla que haja estat bufar i fer ampolles. Pesant com una llosa hi havia l’esclat del segon treball, l’esfèric Nòmades (2015), un disc que arreplegà el vist-i-plau de crítica i públic i aconseguí situar una banda de rock de guitarres en la lletra gran dels festivals del País Valencià, dominada per les propostes de fusió. Un èxit que esterilitza el debat sobre la singular veu de Carles Smoking, que marca per a bé i per a mal el so de la banda, fent-lo estrident per a alguna gent però també reconeixedor.

Disquisicions vocals a banda, la primera decisió lògica era tornar a posar-se en les mans del productor Mark Dasousa, arquitecte del so contundent i alhora fluid d’aquell disc, el vehicle perfecte per a l’instint melòdic i la profunditat emocional del grup de la Marina.

Els malpensats devien esperar un retorn amb pilot automàtic, estirant la veta, però parla molt en favor de Smokin Souls que, lluny de fer la migdiada, hagen cercat noves sonoritats, de vegades amb encert, en unes altres amb resultats més neutres. Introduint col·laboracions per explorar nous horitzons. El conjunt, en tot cas −si voleu, amb un cert abús dels ooos−, torna a ser impecable.

Cendra i orCendra i or
Smoking Souls
Propaganda pel fet!, 2017
Rock

El post-punk ballable de l’agitada “Fera” i un recurs a l’al·legoria −orgànic, gens rebuscat− que es repeteix al llarg del disc, marquen un inici moderadament engrescador. “Vida”, amb una tornada adhesiva i un joc de guitarres i veus ben eficaç, “La lluna”, “Alcohol i sal” i “Cançó de la son” (amb la participació de Gorka Urbizu, dels seus admirats Berri Txarrak), completen un primer tram cridaner.

Però a partir d’“Eterna força” i el seu inici molt Albert Pla, entra en joc una certa èpica desenvolupada amb “Volar” (i el mite d’Ícar) o la més hardcore “Amiga” (una gran cançó, potser la millor del disc) i un altre hit potencial, “Murs”, registres familiars però que els fan brodats. “Cicatrius”, un bon tema amb flaires de Placebo i tornada ballable i l’emotiva “Guarda’m l’aire” (la millor lletra de l’àlbum?), són la brillant tancada d’aquest convincent Cendra i or. Un disc a l’altura de Nòmades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.