Maria Cabrera: «Per fer un poema, necessito que abans s’assenti el paisatge del que vull dir»

La poeta, filòloga i correctora lingüística Maria Cabrera (Girona, 1983) va guanyar el premi Carles Riba 2016 amb 'La ciutat cansada' (Proa). És tot just el seu tercer llibre de poesia, després de Jonàs (2004) i La matinada clara (2010). Cabrera fa una poesia formalment hipnòtica, plena d’intensitats alhora tranquil·les i fortes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A diferència d’altres companys de generació, vostè és una poeta poc prolífica. Només escriu quan el poema se li imposa?

—Sempre que em demanen pel meu ritme de producció dic que, com que sovint no tinc res a dir, prefereixo no dir res. Així no contribueixo a la contaminació acústica. També hi ha el fet que el meu procés de creació és molt lent. Per fer un poema, necessito que abans s’assenti el paisatge del que vull dir. Puc passar molts mesos sense escriure res, però no és temps perdut, perquè el poema es va coent, assentant, i després ja pot començar el procés més actiu d’escriptura.

—Combina  els poemes en vers i en prosa.

—Habitualment trobo una melodia, una cadència, i això obre la porta perquè aparegui el poema. El joc entre la melodia, la forma, el fons, el paisatge que es va assentant a l’espera de ser dit: tot això articula els meus poemes en vers. Les proses representen un exercici de risc, en el sentit que no tens les condicions de creació d’un poema amb ritme i amb rima sinó que treballes amb unes normes molt més laxes. També hi ha proses, al llibre, que beuen clarament dels recursos de la narrativa −rimes internes, alteracions de la sintaxi...−, però tot està al servei de l’expressió d’un símbol, de la poesia.

—La música és fonamental en la seva poesia, no és cert?

—La forma de les paraules, el soroll que és dir una paraula, i com aquest soroll pot afaiçonar el sentit de la paraula, és un tema que m’obsedeix. Si repeteixes molt una paraula, acabes notant com un bunyol estrany a la boca. Aquesta sensació per a mi és definitòria del que és escriure poesia. Potser és deformació professional... Preparo la tesi sobre fonologia de l’alguerès. Hi investigo les tendències de pronuncia de l’alguerès i com són modificades per les tendències de pronúncia de l’italià i el sard.

—Fa la impressió que la veu poètica té moltes correspondències −o semblances− amb la veu de l’autora.

—Aquestes correspondències hi són de vegades, però no necessàriament. El que passa és que, quan es desencadena el poema i començo a tibar-lo, sempre hi ha una mà que furga per dins i toca algun ressort íntim, vital. Però aspiro a expressar alguna cosa que vagi més enllà de la meva experiència, naturalment.

La ciutat cansadaLa ciutat cansada
Maria Cabrera
Proa, Barcelona, 2017
Poesia, 59 pàgines

—El tema eròtico-amorós és recurrent al llibre.

—És un motiu vital que està molt a prop del sentit últim del llibre, que és l’exploració de la intempèrie en què un es queda en certs moments, ja sigui perquè el dia a dia et gasta o per una relació amorosa que s’acaba. Volia exposar la sensació d’intempèrie i desgast que sentim quan els motius que ens són estimats o coneguts es desdibuixen i es perden. A més de ser una sensació vital, també és lingüística. Hi ha la impossibilitat de dir el buit i, malgrat  tot, hi ha la pulsió i la necessitat de dir-lo. Al llibre, hi ha moltes imatges que parlen d’agafar aquest buit i fer-lo part essencial i definitòria d’un mateix. El títol, que és un joc de miralls entre una ciutat que es cansa dels seus habitants i els habitants que es cansen de la seva ciutat, també va per aquí: hi ha paisatges que, de tant mirar-los, perden l’entramat que els mantenia perceptibles.

—Hi ha poemes, ja ho hem dit, amb una dimensió narrativa, i a més cita Calders, Rodoreda i Víctor Català.

—Des que la vaig llegir de preadolescent, Rodoreda se m’ha ficat en tots els textos: en la puntuació, en les imatges... I m’ha ensenyat a mirar. La manera com Rodoreda descriu els colors i, per una sinestèsia florida, aconsegueix que tu hi percebis aquell sentiment exacte que ella vol expressar: aquest és un dels aspectes que sempre m’han fascinat d’ella. Calders és un autor que m’agrada molt, però no hi ha un diàleg tan intens amb ell com amb la Rodoreda, la Victor Català o la Virginia Woolf, que per a mi van totes tres juntes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.