Joan-Lluís Lluís: «La República francesa neix molt sobre la sang dels revolucionaris»

'Les cròniques del déu coix' (2013) era la darrera novel·la que havia publicat l’escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís (1963), molt ben rebuda per la crítica i els lectors. Bregat en gèneres i registres molt diversos, ara torna amb una novel·la ambientada en el segle XIX i un protagonista molt singular.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El personatge central d’El navegant és un jove amb un do especial: només de sentir-les, és capaç d’aprendre totes les llengües. Això i les convulsions del 1870 el portaran a un munt de llocs i peripècies impensades, amb un homenatge a les històries orals (i en Patufet), de fons. Un gir en la trajectòria d’aquest escriptor i agitador cultural i polític de la Catalunya Nord.

—Fins a quin punt diria que aquesta és una novel·la d’aventures?

—És una novel·la d’aventures perquè passen moltes coses: viatges, revolucions, guerra... Hi ha coses inesperades i un punt de novel·la picaresca. Però també hi ha moments que la narració s’alenteix o gairebé s’immobilitza. És quan parlo de les llengües, quan hi ha microreflexions que poso en boca del protagonista. Hi ha un anar i venir entre l’aventura i la no aventura.

—Sobre la qüestió de les llengües: el jove, l’Assiscle Xatot, no deixa de ser un incomprès...

—Al segle XIX, el fet de parlar moltes llengües era molt poc valorat. Hi havia molt poca gent que necessitava moure’s, pocs moviments comercials en comparació del segle XXI. Al segle XIX és quan els Estats proven de desfer-se de llengües que els fan nosa. Des d’aleshores, han desaparegut centenars de llengües.

—Això ho ha escrit pensant en el tracte que França –l’Estat del protagonista– o Espanya donen a la diversitat lingüística?

—És inevitable que pensi en tot el que ha patit i pateix el català, perquè és la llengua en la qual escric i és una llengua que ha estat condemnada a mort diverses vegades. El context personal del protagonista, que és un català de Perpinyà, hi surt reflectit, i també la manca d’empatia de la cultura francesa amb el català. És una declaració d’amor a la diversitat lingüística.

El navegantEl navegant
Joan-Lluís Lluís
Proa, Barcelona, 2017
Novel·la, 350 pàgines

—Per què ha volgut utilitzar el context del segle XIX?

—A part del context sociolingüístic de l’època, m’interessava el moment, poc conegut a Catalunya, del 1870, 71, en el context estrictament francès i parisenc, la guerra franco-prussiana, l’intent de repressió de la Comuna. Són deu mesos en què passen moltes coses i molt dramàtiques. Això va tenir repercussions enormes, perquè la Primera Guerra Mundial no s’explica sense la guerra franco-prussiana. També m’interessava posar un personatge apolític, que viu fora del món i de les idees i només s’interessa per les llengües, en un moment amb una enorme densitat d’esdeveniments. Era una mena de camí iniciàtic per veure si al final sobrevivia o s’enfonsava.

—Sobreviu, però amb una amargor profunda...

—Quan vaig començar la novel·la tenia clar un final feliç, molt heroic, però em bloquejava l’escriptura. Per això m’ha portat vint anys acabar-la. Fins que vaig convocar el personatge i li vaig dir: seràs ric, viuràs molts anys i seràs ben considerat socialment, però el final de la novel·la no serà feliç ni heroic. No és un final trist, però és el final d’algú que no és un heroi.

—A França l’episodi del 1870 és conegut en profunditat?

—És més conegut que a Catalunya, però no gaire. La Comuna és més conegut en els moviments d’esquerra, però no deixa de ser bastant oblidat. Els que van reprimir la Comuna eren republicans. I de fet, la República gairebé va néixer d’aquesta massacre, matant desenes de milers de persones a París. Així, la República que acabava de néixer va demostrar que podia ser tan amant de l’ordre com la monarquia. La República francesa, que és la tercera, en aquest cas, neix molt sobre la sang dels revolucionaris.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.