Annals de la frustació masculina

La impotència també és un negoci

Pocs homes assumeixen que tenen problemes sexuals. La qüestió, però, hi és. en són prova els anuncis de les clíniques de sexologia adreçades a resoldre els problemes masculins, cada cop més presents als mitjans de comunicació. Es pot pensar que s’estan superant tabús, però el contingut d’aquests reclams publicitaris i el tracte de les empreses anunciadores reflecteixen una percepció masclista de la sexualitat. Un plantejament desencertat que, a més, no soluciona les frustracions més íntimes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entrar al bar a prendre el primer cafè del dia i demanar el periòdic per fullejar-lo és un acte ben comú. Durant els darrers anys, les portades dels diaris ja no sorprenen només pels titulars. En aquestes cobertes hi ha una sèrie d’anuncis que, sovint, són més cridaners. Però ningú en parlarà si no és en clau d’humor. De segur, ningú no els subratllarà, retallarà o apuntarà les dades de l’empresa en qüestió. I en cas contrari, ho farà amb la discreció més cautelosa. El problema hi és, però ningú vol fer-lo públic.

Parlem, és clar, de la publicitat de les clíniques de sexologia dirigides als homes. Aquests avisos l’encerten quan detecten una inquietud social. La impotència, reflectida en símptomes com l’ejaculació precoç o la disfunció erèctil, és una constant evident entre les persones de sexe masculí. Si la realitat no fóra així, aquests anuncis no eixirien cada dia publicats a les cobertes dels diaris esportius, llegits majoritàriament per barons. També n’apareixen en molts rotatius d’informació general, que mostren aquests requadres protagonitzats per autèntics adonis que somriuen mentre abracen la seua parella, que es mostra elegant i físicament radiant. Molts lectors descobreixen una mà que els pot rescatar del seu fracàs més amagat. Mai no seran el fornit cabellut de la imatge, però podran somriure amb la mateixa satisfacció. Això és el que vol fer creure l’anunci i això és el que molts acaben pensant. Perquè volen despertar del malson.

La freqüència diària d’aquests reclams publicitaris pot fer pensar moltes coses. Per exemple, que s’han superat els tabús sexuals que impedeixen als homes parlar del sexe més enllà de les gestes glorioses, moltes d’elles exagerades o filles d’una imaginació que vol pal·liar la pressió social. O que s’ha assumit un problema que fins ara no era percebut com a tal. També es pot intuir que el feedback entre els membres d’una parella s’ha consolidat i es plantegen, per fi, qüestions sexuals que en les darreres generacions eren de vet automàtic.

És just dir que hi ha un mínim d’evolució. Segons els experts, però, els homes encara estan molt lluny de normalitzar la sexualitat. El tracte ofert per les multinacionals de la sexologia clínica, la manera de plantejar els problemes i els anuncis esmentats són una mostra clara d’aquest endarreriment.

Acudir d’amagat al metge

El canvi de paradigma és evident. La mentalitat social patrocinada pel franquisme va mantenir la qüestió sexual anul·lada del debat públic. Així ho argumenta María Pérez, directora d’Espill, institut de psicologia i sexologia ubicat a València. Pérez, que treballa des de fa més de quaranta anys en aquest sector, ha percebut el canvi. “La mentalitat puritana dissenyada per l’Església ens ha fet plantejar amb retard aquestes qüestions”. “El sexe ha passat de ser un pecat a ser un acte de plaer que cal cuidar, i l’acceptació social és molt més gran que abans”, afegeix. L’evolució, en canvi, no és plena.

Perquè tothom no se n’ha conscienciat amb la mateixa intensitat. Segons Cristina Nicolau, professora titular de l’àrea de fisiologia i biologia a la Universitat de les Illes Balears, la gent gran hi està molt més implicada. “Els més grans acudeixen de manera massiva a les conferències”, interessats per solucionar els seus problemes més habituals relacionats amb la pràctica sexual: dificultats d’erecció, ejaculació tardana i qüestions de desgast habituals per l’edat”. Segons Nicolau, la gent gran “presta molta més atenció que els joves, ja que aquests últims tenen un excés d’informació innecessària i mostren més passivitat”. Pel que fa a la divisió de gènere, Nicolau indica que “les consultes de sexologia s’omplin més de dones perquè elles semblen buscar informació més clara i útil; els homes tracten d’actuar bé sexualment i s’hi veuen pressionats”.

Una pressió que els porta a la discreció i que els impedeix naturalitzar la situació, primer pas per aproximar-se a una solució adequada. La reserva també fa que retarden la visita al sexòleg durant llargs períodes de temps. Pere Font, director i fundador de l’Institut d’Estudis de la Sexualitat de la Parella, un centre ubicat a Barcelona, defineix els pacients d’un sexòleg com a “especials”, perquè “quan una persona visita el metge per la tos, ho fa quan porta un mes malalt, però un pacient amb problemes de sexe pot trigar, tranquil·lament, cinc anys a anar al sexòleg”. “Mentrestant, discuteix amb la seva parella i deteriora la seva relació”. Font confirma que la societat ja no és la d’abans: “Fa trenta anys era molt complicat que una parella se separés per la seva vida sexual. I avui, les parelles que no funcionen sexualment no tenen futur”.

Aquesta premissa incomoda encara més la situació de molts homes, sotmesos a una pressió social que abans inexistent. Elena Crespí, sexòloga i terapeuta amb consultes a Vic i Barcelona, explica que “les dones estem reivindicant més la nostra sexualitat i els homes prenen això com una responsabilitat per actuar bé sexualment”. “Tenen por que, si no provoquen plaer, la parella ho comenti i que el boca a boca els afecti”, rebla.

Moltes clíniques mèdiques adreçades als homes no ofereixen solucions reals als problemes d'impotència.Moltes clíniques mèdiques adreçades als homes no ofereixen solucions reals als problemes d'impotència.

Per això, perquè és una situació extremadament comprometedora, perquè hi ha por que es difonga i perquè, malgrat ser més comú que no sembla, ningú no en parla gaire, hi ha empreses que aprofiten aquest buit per vendre una solució que, segons molts experts, no existeix. Aquestes companyies ofereixen remeis a un problema que vol ser resolt immediatament. Garanteixen la discreció que els afectats demanden i se centren, sobretot, en l’element que molts entenen com el tot de la sexualitat: el penis. Mentre els sexòlegs professionals insisteixen que aquests problemes van molt més enllà d’aquest òrgan, la major part dels afectats ignoren que hi ha distints factors que contribueixen al fracàs o a l’èxit de les relacions. L’emotivitat, el tacte, el contacte, l’humor, el desig... Algunes clíniques eviten parlar d’aquestes vies perquè són conscients del desconeixement dels pacients, que només miren el penis.

Pere Font ho analitza dient que “l’home té molta por de fracassar en aquestes qüestions i aquests centres se n’aprofiten: saben que es dirigeixen a un tipus de públic que està disposat a pagar el que sigui per recuperar la seva masculinitat”. “Aquest és el problema de la història masculina: si tu no tens una bona erecció, no ets prou home”, conclou Font. Atès que el problema no s’analitza com cal i que molts pacients no en són conscients, “els sexòlegs no considerem que s’haja normalitzat la sexualitat”. Ho assenyala Cinta Escalera, psicòloga valenciana especialitzada en sexologia.

Els fàrmacs prenen partit

Les grans empreses que s’anuncien habitualment als mitjans de comunicació tenen clíniques a totes les grans ciutats. Reben els pacients tal com aquests demanen: amb discreció i amb serietat. El problema és ben gros i no permet carantoines, confiances ni somriures. Cal ser freds i escoltar, donar respostes curtes i convincents. Als clients els fan esperar el torn en sales individuals que llueixen imatges didàctiques d’un penis amb les seues parts diferenciades i amb matisos que en detallen el mecanisme. Aquest és el clima menys incòmode possible per a un pacient assetjat per la pressió social, “que no és sincer sobre la seva sexualitat, que se sent únic al món i que creu que pateix un problema estrany perquè pensa que al seu entorn la gent té unes relacions sexuals fabuloses”. Ho declara Paola Obrador, membre de l’Institut de Psicologia-Sexologia de Mallorca, que identifica així molta gent turmentada per aquest problema.

I per a les frustracions discretes, calen solucions discretes. Pere Font afirma que “aquestes clíniques atrauen per la seva discreció i ofereixen injeccions màgiques, d’efecte presumptament immediat”. “Aquest problema no es pot tractar així”, assegura. Pastilles, injeccions i cremes són els remeis habitualment proposats per aquestes clíniques que “són molt distintes dels centres comuns de sexologia”, apunta Elena Crespí. La sexòloga afegeix que “tot està orientat al voltant del penis: es llança el missatge que, si el penis funciona, funciona també la sexualitat, i nosaltres pensem a la inversa, perquè no podem fer que la medicalització sigui la primera opció”.

Aquests recursos responen “merament a un estàndard comercial que ofereix falses panacees”, diu María Pérez, que defineix aquestes clíniques com a “models de negoci que utilitzen la sexualitat i obvien els components biològics, psicològics i socials d’aquesta qüestió, recorrent a mètodes innecessaris i a paràmetres mèdics, quan la sexualitat va molt més enllà de les píndoles”.

Un remei que tampoc no és gens assequible. Pere Font entén que “tota la inversió que aquests centres fan en publicitat, l’han de recuperar d’alguna manera”. “Per això sempre alertem els pacients, perquè vagen amb compte amb les clíniques que visiten”. De fet, el cost d’un tractament és una incògnita que no et resolen des d’aquests centres, ni tan sols quan atenen els possibles clients. “El preu dependrà de la durada del tractament, que no sabem quant de temps es pot allargar”, responen des de la clínica sense voler fer-ne una càlcul aproximat, més enllà dels 95 euros que val la primera consulta i que servirà, diuen, per detectar el problema en una hora i mitja.

Antics clients d’aquestes clíniques confirmen haver pagat fins a 4.000 euros per un tractament. Alhora, és ben difícil que una d’aquestes teràpies baixe dels 1.500 euros. Totes se signen mitjançant contracte a canvi de medicaments adreçats a augmentar la potència sexual o d’injeccions que engreixen el penis. Aquesta medicalització de la sexualitat és només un exemple de com s’han derivat tots els problemes de salut a solucions farmacològiques. Aquest argument l’avala Joan Vílchez, sexòleg valencià amb clínica privada al cap i casal, que assenyala “la tendència que hi ha a catalogar com a problema psiquiàtric qualsevol situació afectiva i conjuntural de les persones”. “Fins i tot, els xiquets més hiperactius són identificats amb problemes d’aquesta mena i incorporen els seus pares a la cadena consumista de fàrmacs”.

Segons els sexòlegs consultats, els resultats són totalment insatisfactoris. Aquests especialistes garanteixen que molts dels seus pacients hagen eixit rebotats de les clíniques multinacionals a les consultes particulars, frustrats per no haver trobat cap solució malgrat el gran esforç econòmic desemborsat. La ignorància i la manca d’educació sexual sembla que és el secret de l’èxit d’unes clíniques que fidelitzen ràpidament oferint, de paraula, la resposta que esperen al seu problema: la solució exacta per posar fi al drama que els persegueix.

El masclisme que afecta els homes

El despatx del treball, una aula d’institut, la pista esportiva, la barra del bar o demanar el sopar a domicili. Qualsevol moment quotidià pot ser l’escenari perfecte per a un encreuament de mirades que confirmen el que està a punt de succeir. Els preludis són calents, intensos, dotats de contenció. No hi ha glòria sense control previ. L’strip tease va inclòs, com també la possibilitat que una dona atractiva s’hi afegisca. Passava per allí, se n’ha assabentat i no s’hi ha pogut resistir. Després de la gesta del mascle, tot s’acaba i queda en el no res. Qualsevol dia podrà tornar a ocórrer. O caldrà esperar només uns minuts per tornar a contemplar-ho. Internet ofereix aquestes possibilitats virtuals que els més joves poden confondre amb actes freqüents que es donen al món real. L’accessibilitat és d’allò més senzilla i aquestes són les primeres escenes sexuals que molts observen durant llargs anys d’inexperiència. Més endavant, comproven que la realitat és ben distinta.

Aquesta educació sexual basada en la pornografia fomenta unes expectatives impossibles de realitzar que, en conseqüència, causen frustració. Joan Vílchez denuncia que “la pornografia se centra exclusivament en les fantasies masculines més masclistes”. “Hi ha una distància enorme entre aquest model i el real. Amb això, l’home només ha après a masturbar-se ràpid”. Tenint en compte aquestes pràctiques primerenques i solitàries, no és difícil pronosticar el fracàs sexual del jove que ha crescut esperant moments que mai no podrà protagonitzar. Aquest fal·locentrisme és fàcil d’assumir per a aquell xicot que no rep cap més educació que les fantasies masculines representades per figurants.

Tot això, sumat al plaer hiperbòlic fingit per les actrius, contribueix que l’home adopte una postura dominant en l’aspecte sexual. Per això, María Pérez opina que “el masclisme no sols perjudica les dones, ja que els homes prenen una actitud de responsabilitat masculina que els obliga a haver de resoldre-ho tot”. “Fan honor a la desafortunada frase de ‘no hi ha dona frígida sinó home inexpert’”.

Aquesta interpretació condueix a excessos que els sexòlegs denuncien. L’exemple més clar és el del consum de Viagra entre els més joves. Aquest ús respon a la pressió social que molts homes pateixen per desenvolupar l’activitat sexual amb l’únic objectiu de satisfer la seua parella, siga fixa o ocasional. De fet, hi ha casos de joves que n’han quedat traumatitzats i han acudit al sexòleg per no haver estat capaços de complir en una nit puntual. Sovint, la responsabilitat és de l’excés d’alcohol o d’unes altres substàncies, però no ho assumeixen. Pocs són els que assisteixen als especialistes per comprovar que es tracta d’una qüestió normal. Entre ells, un que és descrit per María Pérez com “un xic ben plantat que no va ser capaç de tenir sexe amb una jove després d’una nit de festa”. “Quan li vaig preguntar si realment volia tenir-ne, em va reconèixer que no, però s’hi sentia obligat”.

Hi ha, evidentment, qui no acudeix a professionals per tractar aquests casos i recorren directament als medicaments que es poden obtenir en màquines expenedores disponibles en discoteques i en uns altres llocs d’oci que freqüenten els joves. Joan Vílchez recorda haver conegut casos de xicots de vint-i-dos anys que són consumidors habituals de Viagra. Tal com comenta Pere Font, “si en una festa consumeixes una pila de substàncies, és normal que necessitis un medicament per compensar i assolir l’erecció, però això és un atemptat contra el cos”. En canvi, les grans clíniques de sexologia aborden el problema amb mètodes clínics que eviten les precaucions. O almenys, així ho afirmen els agents consultats. Cinta Escalera interpreta que “la societat s’ha alliberat molt, però està hipersexualitzada i els estereotips s’han reforçat amb el pas dels anys: es repeteixen rols de gènere i es reforça la perspectiva sexista”.

Amb aquest panorama, el negoci de la frustració sexual masculina no apunta a la disfunció. Si parlar dels problemes sexuals entre els homes és un exercici inèdit, ho és encara més reconèixer la doble frustració de la impotència, unida a un tractament fallit que ha resultat exageradament car. Assumir el problema i tractar-lo a fons des de tots els vessants sembla la solució més lògica. Però és ben difícil en un àmbit on la vergonya, el secret i el complex s’imposen sobre la naturalitat, la salut i la confiança.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.