Martí Sales: «Intentem que la ficció s’acosti a la riquesa de la realitat»

El músic, escriptor i traductor Martí Sales (Barcelona, 1979) uneix en ‘La cremallera’ (Males Herbes, 2016) molts dels fils de la seua trajectòria. Passat i present, literatura, música i vivències, relligats per l’estima a una ciutat i per una poètica enèrgica i vivificant.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Martí Sales ens cita en el terrat d’uns grans magatzems de plaça de Catalunya, un espai envaït de turistes però que ofereix unes vistes sensacionals de Barcelona. El decorat ve a tomb: La cremallera és un passeig en octosíl·labs per la ciutat, pels dies de gresca, els racons i les icones ocultes. Un llibre que l’autor dedica a la memòria d’Uri Caballero, malguanyat guitarrista d’Els Surfing Sirles, la banda en què Sales expandia el seu esperit punk. Una edició, a més a més, que Sales ha aprofitat per recuperar el seu altre poemari, Huckleberry (Moll, 2005), debut literari de l’escriptor. Volum poètic conjunt, amb un treball de maduresa i un altre d’iniciàtic, que tanca un cicle vital i literari.

—Una “elegia lisèrgica en octosíl·labs”. Una “història abreujada del tèxtil”, amb Amancio Ortega inclòs. Un homenatge a la ciutat que no és la Barcelona turística i postolímpica... Moltes coses diferents en un mateix projecte.

—Trobo que no ho explico enlloc en el llibre, però parteix d’un parell de versos donats, els dos primers [Nit sense estels i allà, a baix / qui o què trenca l’aigua fosca]. Vaig aprofitar aquell cabal i vaig estirar-lo, em vaig deixar endur a partir d’una sèrie d’idees, imatges i personatges. I tenia molt clar que passés a Barcelona, que el mateix narrador anés obrint les entranyes de la ciutat...

—Un no-narrador, un narrador guixat.

—Un narrador guixat, que a la pàgina 44 desapareix... Bé, jocs d’aquests que a mi sempre m’han agradat. Crec que és el llibre més narratiu que he escrit mai, però és un poema, em feia gràcia la tensió entre gèneres. Això, en tot cas, ja passava amb els altres llibres: el poemari Huckleberry era una novel·la d’aprenentatge, Els dies feliços era més líric que prosaic... I aquest és un poema però també és narratiu i, a més, hi ha una història molt intel·ligible. Una cosa que m’obsessiona són les ganes de compartir imaginari i aprofundir tradicions i compartir-les, que els llibres serveixin com a eina de coneixement. Per això t’hi trobes tot aquell batibull de temes i referències. El món és molt complex, meravellosament ric, i no m’agrada llegir llibres on no es reflecteixi això. La realitat supera la ficció, d’acord, però almenys intentem que aquesta distància no sigui insalvable, que la ficció s’apropi a la riquesa de la realitat. Tenia ganes que tingués aquesta potència vital, aquesta complexitat. Una ciutat com Barcelona, que té més de 2.000 anys, collons, per què l’has de reduir a un sol tòpic? Mira on som, en una plaça de Catalunya que l’Amancio Ortega se l’està menjant a trossos... Parlem-ne. Per què sols podem parlar des de la poesia de la llum dels astres i l’anatomia del buit?

—Hi ha una reivindicació en la poesia dels clàssics, de Carner, de Rodoreda, de Brossa... Una mena de crit d’atenció: mireu, podem ser molt moderns, però aquesta gent és a la base.

—Sí, però sense l’adversativa. Podem ser molt moderns amb aquesta gent a la base. Llegim-los, apropiem-nos-els, juguem-hi, escopim-hi, capgirem-los... Nosaltres no sortim del no-res. Fes-los servir de palanca, que juguin a favor. Com tothom, tinc les llacunes que tinc, però intento que cada cop siguin menys. Tot el que llegeixo m’enriqueix i em permet ampliar el camp de batalla. Aquells hi són, però també el Vallmitjana, i Bauçà, i grups de pop-rock. No cal que siguis només quinqui, noucentista o nosequè... Em sembla que la segmentació fa més mal que bé, ja no som en el positivisme del XIX, podem considerar que tots els vessants de la vida poden ser conjugats en una obra. Parlo de Sagarra i de moltes coses. I hauria parlat de moltes més si hagués sortit o el llibre fos més llarg.

—Sagarra, de fet, és una inspiració del llibre.

—Total. Sagarra va ser decisiu. El comte Arnau va ser una descoberta, em va meravellar. No deixo de recomanar-lo a tothom i tothom en queda enlluernat. Em fa preguntar-me per què ens fan llegir Els fruits saborosos quan tenim catorze anys i no El comte Arnau. Carner és extraordinari, però no el facis llegir a catorze anys! O trobes un professor que l’expliqui molt bé o et quedes destrempat. En canvi, llegir aquella bestialitat, amb aquell català que flueix tant, tan viu, popular i alhora elevat, que et conta una història... És acollonant. Aleshores vaig dir: oi que no ho has fet mai? Per què no fas això amb el poema que tens al cap? Hem de llegir bé els clàssics i desfer les males operacions de lectura que s’han fet els últims quaranta anys: Rodoreda, Sagarra... Carner seria l’altra. Són els casos més flagrants. La nostra generació ens estem encarregant de fer-ho, però costa molt.

—Perquè han desaparegut del debat literari.

—Han desaparegut de les llibreries. A quin país del món no es troba el seu poeta més important a les llibreries en edició de butxaca? A Catalunya. I Rodoreda sí que es troba però ha estat tan mal explicada que als quinze llegeixes Bernhard perquè t’han dit que Rodoreda és cursi. Acabem ja aquesta bajanada. Per fi, ara hi ha gent que escriu des de fa deu anys i s’ha llegit La mort i la primavera com una pedra fonamental del seu aprenentatge literari. És una feina que s’ha de continuar fent.

—En quin moment es configura La cremallera com un homenatge a Uri Caballero?

—Això va ser una cosa molt curiosa del procés d’escriptura. Jo anava escrivint, passaven coses i, de sobte, al final del llibre torna a aparèixer l’Uri, que sols havia previst que aparegués al principi. I va ser una passada, un xoc adonar-me que en el llibre que havia escrit un dels protagonistes era l’Uri, un dels narradors guixats. Tot feia sentit.

—Recuperar Huckleberry Finn i unir-lo a La cremallera em sembla una manera de tancar el cercle. Sobretot després de rellegir, uns anys després, l’epíleg: “Com saltar terrats i no fer-se gran”. Però ens fem grans.

—Clar que ens fem grans! El llibre recull l’esperit d’aquell moment, perquè tracta d’una persona que es fa gran. Els poetes i tothom que faci alguna cosa de creació tenim una hipersensibilitat envers el pas dels temps. Recordo un poema de Jaime Gil de Biedma, de quan tenia vint-i-vuit anys, “bueno, ya pasó todo” [riures]. Quan jo tenia vint-i-cinc anys pensava en el mateix. I estava bé recuperar-lo perquè no es trobava, però no l’he retocat molt: alguna errada corregida i algun adjectiu canviat. Quasi res. Em feia il·lusió posar-los junts, perquè són els dos llibres de poesia que he fet, tota la resta és prosa. És molt curiós, perquè comences com a poeta, després fas un llibre de prosa, i un altre, i desapareixes del mapa. “I ara treus un llibre de poesia?”, em diuen. Aquestes coses tan curioses del món literari. M’agrada trencar els esquemes del que ha de ser la carrera d’un escriptor.

—També ha contribuït a això la carrera musical amb Els Surfing Sirles i amb altres projectes.

—Clar, però em sembla collonut que el meu cinquè llibre hagi estat de poesia i no una novel·la, com ha de ser. Ara ja no em pregunten quan faré la novel·la, perquè saben que no en faig. Potser algun dia, quan ningú s’ho esperi.

El pes del cognom Sales

A l’inici de la seua carrera literària, a l’aleshores molt jove Martí Sales l’obsessionava no poder llegir tot el que li venia de gust. Aquell pes ha minvat, amb el pas del temps. “Ja no m’angoixa no poder llegir tot el que voldria, li passa a tothom i ho tinc assumit. Això sí, sols llegeixo coses extraordinàries: si al segon capítol veig que el llibre és pse, ho deixo”, al·lega. Un altre pes que ja no pesa és el del cognom: nebot nét de Joan Sales, esperó d’una nissaga eminentment literària, Martí Sales reconeixia que als seus inicis aquelles relacions eren “una llosa”. La llosa és ara més fina? “Sííí... Això era al començament de tot, quan surts, quan t’exposes, i ets Sales, i això remet a un altre... Quan ja has fet alguns llibres, ja tinc molt coll avall que les altures del meu besoncle són inexpugnables. Som a planetes diferents. Ell és mort i jo sóc viu”, explica amb un somriure. Un gest vital, per descomptat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.