Cultura rock i cinema, aquella parella feliç

Tard o d’hora, el cinema i el rock, dos dels pilars de la cultura popular, havien de trobar-se. I fou més d’hora que tard: el crític Eduardo Guillot documenta més de mig segle de feliç relació en el llibre ‘Sueños eléctricos: 50 películas fundamentales de la cultura rock’, un exhaustiu i àgil repàs des de la seminal ‘The blackboard jungle’, del 1955, fins a l’actualitat. Una aliança fonamental en la història i la penetració social d’ambdós fenomens culturals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cinema i rock eren dues vessants de la cultura de masses destinades a rebolcar-se entre els bastidors i la gespa dels macrofestivals, a generar multitud de criatures belles i alguns esguerros. Una feliç relació, amb alts i baixos, que mereixia un llibre com Sueños eléctricos. 50 películas fundamentales de la cultura rock (Editorial UOC, 2016), l’intent del crític musical i de cinema Eduardo Guillot per bastir una panoràmica completa d’aquella aliança, des dels inicis fins a l’actualitat. Amb un plantejament agosarat: tot i que la introducció inclou multitud de referències, Guillot opta per la difícil tasca d’assenyalar 50 títols concrets entre tots els possibles, que en són un grapat, amb el consegüent perill de caure en omissions i greuges comparatius.

La tria de l’autor, en tot cas, és impecable: les grans pel·lícules que han marcat la presència del rock en la gran pantalla hi són perfectament representades. I, a més de tot això, Guillot −una enciclopèdia cinèfila i musical amb potes− posa el lector sobre la pista de títols no tan coneguts.

Un festí, en qualsevol cas, que arrenca l’any 1955 amb The blackboard jungle (traduït en castellà amb el peregrí Semilla de maldad), el film de Richard Brooks que conta l’enfrontament d’un professor (Glenn Ford) amb alumnes díscols. Guillot apunta els precedents The wild one (amb Marlon Brando, 1953) i Rebel sense causa (protagonitzada per James Dean, del 1955), com a “models cinematogràfics d’un nou individualisme, a imitar per les primeres ventrades d’addictes al rock and roll”. Però The Blackboard Jungle té un afegit, la inclusió de Rock Around the Clock, de Bill Haley & The Comets, un èxit rotund a les llistes. Frank Zappa, aleshores un adolescent, reconegué que la cançó i la pel·lícula l’havien trasbalsat.

L’èxit del nou estil musical −i dels seus herois, cas d’Elvis Presley− no passà desapercebut a la indústria del cinema. La popularitat d’Elvis generà un reguitzell de films bastant oblidables, però Guillot ressalta com a excepció King Creole (El barrio contra mí, 1958), un altre vehicle per a la promoció de l’estrella però amb la pàtina de qualitat d’un dels grans artesans de la història del cinema, Michael Curtiz, director de Casablanca. Fins i tot el treball d’Elvis com a actor serà ressaltat per la crítica.

The Beatles, en la dècada posterior, seran els següents a regnar, però la seua relació amb el cinema és radicalment diferent: A hard day’s night (1964), considerada pel crític Andrew Sarrris com “el Ciutadà Kane de les comèdies musicals”, és una cinta desfermada que mostra la banda de Liverpool en situacions espaterrants al ritme de les cançons. Un plantejament del director, Richar Lester, influenciat pel free cinema, que prefigura el videoclip.

Una altre film pioner destacat per Guillot és Don’t look back (1967), que el crític valencià considera el “títol fundacional del documental rock”. Produït el 1965, coincidint amb la polèmica transició elèctrica de Bob Dylan, la pel·lícula de Donn Alan Pennebaker, que pogué accedir a la intimitat del cantautor, mostra l’artista entre bastidors, en actituds despectives per exemple cap a Joan Baez. I conté un altre precedent primitiu del videoclip, la coneguda escena de Dylan mostrant en cartells la lletra de Subterranean homesick blues.

Els temps, veritablement, estaven canviant: una pel·lícula del 1968, Psych-Out (Pasaporte a la locura) de Dick Clark −amb guió entre altres de Jack Nicholson−, serà una de les primeres que reflectirà l’ambient lisèrgic del tombant de la dècada, però des d’una certa moralina. Un altra pel·lícula cabdal d’aquell any és Sympathy for the devil, l’acostament d’un dels representants de la Nouvelle Vague, Jean-Luc Godard, al fenomen The Rolling Stones. El francès pretenia encastar en el film el discurs polític desenvolupat en pel·lícules com La chinoise. La banda i una bona part de la crítica reneguen de la pel·lícula, però com a mínim és un testimoni de l’enregistrament d’un dels temes referencials dels britànics, Sympathy for the devil.

Hi ha pel·lícules essencials a l’hora de mostrar aquella època. Una és Easy rider (1969), dirigida per Dennis Hopper, la plasmació del final del somni florit, la metàfora amarga del xoc de trens entre la contracultura de la costa oest i l’Amèrica interior rodada, en molts passatges, sota l’efecte de les drogues. I conté en la banda sonora l’immortal Born to be wild de Steppenwolf.

 Sam Riley intepreta amb solvència el cantant de Joy Division Ian Curtis en la pel·lícula Control. Sam Riley intepreta amb solvència el cantant de Joy Division Ian Curtis en la pel·lícula Control.

Altrament, Woodstock (1970) és una joia en la doble qualitat de document d’un moviment social i cultural i dels seus seguidors: la filmació del macrofestival més carismàtic de la història té l’al·licient de fixar moments estel·lars sobre l’escenari d’artistes com Jimmy Hendrix, Joan Baez, The Who o Joe Cocker. Però el seu valor rau en la decisió del director, Michael Wadleigh, de girar la càmera per reflectir el que està passant enllà de l’escenari. 300.000 persones gaudint de la música, estimant-se i drogant-se. Entre els muntadors del film, un tal Martin Scorsese.

Dels anys 70 també hi ha rareses recollides per Guillot com 200 motels (1971), de l’inquiet Frank Zappa (un caos conceptual al voltant del penis que resultà un fracàs) o The harder they come (1973), protagonitzada per Jimmy Cliff, una visió gens idíl·lica de l’illa de Jamaica que reflecteix la relació entre reggae i marihuana, però també la corrupció i el fanatisme religiós d’aquell país.

Aquestes pel·lícules, evidentment, no jugaven en la lliga d’American Graffiti (1973), el primer gran èxit de George Lucas i un dels primers vehicles nostàlgics que llança la mirada anys enrere, concretament als seixanta. Però la dècada del 1970 explora moltes direccions: del pastitx genèric d’El fantasma del Paraíso (1974, Brian de Palma), a l’òpera rock Tommy (1975), una proposta del grandiloqüent Ken Russell amb música de The Who. O l’atenció a escenes concretes, com ara Nashville (1975), de Robert Alman, dedicada a la capital del country, o The blank generation (1976), que ens acosta a l’efervescència novaiorquesa, amb Patti Smith, The Talking Heads, Ramones, Television o Blondie abans de ser coneguts. Documents de gran valor musical. Com també ho és The last waltz (1978), un dels molts documentals rock realitzats per Martin Scorsese que recull la darrera actuació abans de separar-se de The Band: el segell del director, l’emotivitat del moment i la participació de músics com Van Morrison, Neil Young, Ron Wood, Ringo Starr o Eric Clapton arrodonien el film.

Un cas curiós és Bird on a wire, del 1974. La pel·lícula de Tony Palmer torna a mostrar un gran artista entre bastidors, en aquest cas Leonard Cohen, però amb una profunditat inèdita, amb el canadenc despullat i exhaust físicament i emocional. Tant que l’artista forçà un nou muntatge. Palmer demanà ser esborrat dels títols de crèdit. Però molts anys després, el 2010, recuperà el material, el tornà a muntar i estrenà Leonard Cohen: bird on a wire, “un esdeveniment de gran rellevància en el context del documental rock”, diu Guillot.

En les antípodes, Saturday night fever (1977), de John Badham, fou l’instrument de consagració de John Travolta i de The Bee Gees i un gran èxit de taquilla, però també és el retrat d’un jove de classe obrera, masclista, racista i homòfob, que troba en la música disco i en el ball una manera d’escapar d’una realitat alienant. Curiosament, la pel·lícula es basa en un frau, en una història inventada i publicada com a real pel crític Nick Cohn.

També amb valor sociològic hi ha Quadrophenia (1979), pel·lícula que mostra l’enfrontament a la Gran Bretanya dels anys 60 entre dues tribus urbanes, els mods i els rockers. Tot i l’aura i l’estètica pretensiosa dels primers, es tractava de joves de classe baixa que proven també d’evadir-se. El film, en què apareix com a personatge secundari un jove Sting, es convertí en una pel·lícula de culte (és la fotografia escollida per a la portada del llibre de Guillot) i generadora d’un potent moviment mod que tingué Barcelona com un dels principals focus.

'Tommy', una òpera rock del grup Who.

Per contra, Rock and roll high school (1979), dedicada als Ramones, no serví per al propòsit de popularitzar del grup. L’esclat punk a l’altra banda de l’oceà fou fixat bastants anys després, pel documental de Julian Temple sobre els abrasius Sex Pistols The filth and the fury (2000).

Guillot també afina la selecció més recent amb grans èxits com Alta fidelitat (Stephen Frears, 2000), oportunes escapades de la dictadura anglosaxona, com ara Buena Vista Social Club (Win Wenders, 1999), dedicada a l’escena cubana, o incursions en gèneres menys glamurosos com el heavy metal, a través de Metal: A headbanger’s journey (2005). I tampoc no oblida produccions de culte com ara 24 hour party people (Michael Winterbottom, 2002), The devil and Daniel Johnston (Jeff Feuerzeig, 2005) o Searching for Sugar Ray (Malik Bendjelloul 2012), films que desborden amb escreix l’espai d’aquestes línies.

Parlant de cinema, però, no se’ns retraurà acabar amb una de les pel·lícules més suggeridores rodades mai al voltant d’un músic, el magnètic i anticonvencional acostament que Todd Haynes va fer a la figura de Bob Dylan en I’m not there (2007): un trencaclosques en el qual diversos actors com Heath Ledger i Richard Gere i l’actriu Cate Blanchett interpreten les diverses cares del mite. Una de les filles més belles d’aquella feliç parella.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.